Studium.- Concert número quatre de la Fundació Studium Aureum, sota el títol de ‘Sonoritats Bàltiques (II)’. El primer capítol dels bàltics va ser l'any passat i dedicat exclusivament a Jean Sibelius, finès. El segon, per a Edward Grieg, noruec. Podria semblar que tots dos són de per allà dalt i, per tant, una mica emparentats. Però, clar, això té els seus matisos, que no són pocs i no sé si a un o a l'altre els agradaria anar dins el mateix paquet, i no tan sols per qüestions de nacionalitat. Però en qualsevol cas no seré jo qui discuteixi el criteri de Carles Ponseti, que d'alguna manera ho ha considerat adient, encara que personalment em diu moltes més coses Sibelius que Grieg. De fet, el segon i protagonista absolut de la vetllada àuria em crea poca complicitat, una certa distància, sense voler llevar-li mèrits, perquè ningú no dubta del seu talent, sobretot en el vessant com a pianista, que segurament es tradueix en el seu treball com a compositor, potser massa deutor del teclat. Allò que és cert i segur és que a la música d'Edward Grieg ningú no li pot restar la condició d'agradable. A partir d'aquí, que cadascú decideixi si agradable és un bon adjectiu per a qualsevol composició musical o artística, encara que és evident que està molt per damunt del qualificatiu més ofensiu que pot rebre un artista, quan li diuen allò de "que bonic". I en castellà ni us ho cont. Però per ventura Edward Grieg no volia gaire cosa més que una bella reivindicació de la música popular del seu país, en comptes de convertir-se en un altre seguidor de la música que sonava una mica més avall i on ell havia estudiat, Leipzig. Elevar els trets característics de la música popular noruega a la categoria de culta podia ser la fita, i que la va aconseguir, és clar que ho va fer. Una bona prova és el concert de dilluns a l'auditori del Conservatori, del qual ningú no va sortir decebut, fins al punt que Ponseti i la corda de la seva orquestra hi van haver de correspondre amb dos bis, com ja és habitual.
Es va iniciar el concert amb ‘Dues melodies nòrdiques’, continuà amb ‘Dues melodies elegíaques’, del folklore a la tendresa sense variar gaire el to. Després arribà la ‘Dansa d'Anitra, op 46’, corresponent a la ‘Suite núm 1’, que en primera instància va servir com a música incidental de la peça teatral d'Henrik Ibsen ‘Peer Gynt’, que Grieg va il·lustrar, i tot plegat ha quedat convertit en un dels més emblemàtics esdeveniments culturals de la nació noruega. Acabà el concert amb tota la ‘Suite al temps de Holberg’, que sens dubte va ser el millor de tot, entre altres coses perquè segurament és una de les millors composicions d'un Grieg que quan mirava cap enrere aconseguia els seus millors resultats. El bagatge final de la vetllada, molt agradable.
Scola.- Ha mort Ettore Scola i no seria just no recordar-lo com cal, amb l'admiració de qui veia que també al cinema hi havia coses, moltes coses per contar, de manera compromesa, amb naturalitat, amb fluïdesa i sense fer concessions. Dos exemples, ‘La terrassa’ o ‘La sala de ball’, d'una dificultat narrativa indiscutible, o com la que encara rodola pels escenaris teatrals, ‘Una jornada particular’, o també ‘La nit de Varennes’. Totes elles transcorren a un escenari únic, de manera que les relacions entre els diferents protagonistes tenen lloc dins una gàbia, dins un món tancat, o potser això sigui una redundància. El retrat perfecte de la condició humana podria ser una bona manera de definir la vida i l’obra d'Ettore Scola, un guionista i director que segurament no tenia gaire problemes en la direcció d'actors. Feia feina amb els millors. Gassman, Mastroianni, Ugo Tognazzi, Jean Louis Trintignant, Sofia Loren, Stefania Sandrelli... però així i tot em qued amb les ganes de veure els seus documentals, el darrer del 2013, ‘Che strano chiamarse Federico!’. Un homenatge, a Fellini, a qui si no.
