CORRENTIA

Un gran fracàs de partida

No ens hauríem de deixar intoxicar per la vanitat. Som el que som, i just d’esbrinar aquesta veritat aparentment tan simple, hi ha més d’un jornal. Els anys 80 del segle passat, i fins i tot durant els noranta, la majoria de gent del país més o menys interessada en l’art vivia convençuda que Mallorca era plena de joves com Miquel Barceló: energies d’origen misteriós generaven unes vibracions que eren massa. Ja abans, una part dels nostres paisans havien cregut que la disposició de l’illa en el planeta i la del planeta en relació amb el sol ens obsequiava amb una llum única en el món: cosa que explicava l’auge del paisatgisme de Santiago Rusiñol ençà. Totes aquestes bajanades ens han pogut convertir en un grup  d’individus creguts i grotescos, especialment exposats als efectes demolidors d’algunes crisis sagnants.

I, no obstant això, sí que hauríem d’avaluar correctament el gruix de la gestació cultural, perquè és òbviament superior al que l’illa pot absorbir. Si feim memòria dels músics, escriptors, artistes plàstics, filòsofs... que estan ben en actiu en aquest país, ens adonarem de fins a quin punt el destí de la major part de la producció està condemnat a l’anonimat més obscur. Per rigorosos que fóssim en la selecció, la veritat és que l’illa, amb unes infraestructures culturals acceptables, no té la capacitat de fer aflorar més que un percentatge no gaire galdós ni gaire significatiu de la producció cultural del gremi. I, si consideram que les coses que arriben a la gent sovint ho fan en unes condicions d’indigència intel·lectual, el defalliment és inevitable.

Ara hi tornam a ser. Les institucions van d’estrena, cosa que hauria d’inocular les millors esperances en el gruix de la gent. Però l’experiència de la legislatura passada ha estat tan traumàtica, que ens caldria la fe del carboner per creure d’entrada que les coses poden anar millor. Veurem els cromos que les formacions polítiques aferren als àlbums. Si se’n repeteixen molts, 'alea iacta est'. Els jerarques no s’haurien d’haver deixat abduir pel renou i la fúria de les negociacions. En canvi, haurien de saber que, d’ells, se n’espera molt; però que, alhora, se’ls tem més encara, perquè hi ha dubtes sobre la seva capacitat d’aprenentatge dels fracassos. Sí, perquè partim, verament, d’un gran fracàs.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF