Gràcies, Begoña
Hauríem de fer-li un monument a la Begoña, la jove infermera gaditana que treballa a la Vall d’Hebron i que s’ha fet famosa –no exactament la mena de fama que anhelen els ticktockers– després de penjar a les xarxes un vídeo on diu que es nega a fer l’examen de català que li demanen per fer oposicions. La noia mostra una actitud fatxenda, que contrasta amb la d’una companya seva, basca –quina casualitat–, que li diu que ja està estudiant català per treure’s el C1. El vídeo s’ha viralitzat tant que ha hagut d’aparèixer el departament de Salut per obrir-li un expedient a la Begoña. La noia diu ara que demanarà la baixa per estrès i que té por de sortir al carrer i que l’apallissin, cosa que demostra fins a quin punt està desconnectada del tarannà del país.
Que la noia se senti ofesa perquè la volen obligar a entendre els seus pacients no indica només un problema de tipus ideològic, sinó també un baix nivell de professionalitat. Que faci la queixa en públic revela també la impunitat que senten molts espanyols que venen a treballar aquí convençuts que és la població autòctona la que s’ha d’adaptar al seu monolingüisme, i no a l’inrevés, com mana el sentit comú. Segur que hi ha moltes persones nouvingudes que tenen una actitud ben diferent, i és just ressenyar-ho, però tots hem viscut casos de vexació lingüística (als hospitals, a les escoles, a les comissaries i en qualsevol establiment obert al públic), i per tant podem parlar d’un problema estructural. Com que a més el patrioterisme hispànic, que és transversal, ha sortit en defensa de la noia, convertint-la en víctima, podem establir que aquest incident no és només una anècdota, sinó l’expressió pràctica d’un conflicte.
Per això li hauríem de fer un monument a la tal Begoña. Perquè ens ha recordat la situació de submissió lingüística en què vivim els catalanoparlants, no pas al Congrés o al Parlament Europeu, sinó a casa nostra, en el dia a dia. També ens ha recordat com menteixen els arronsats de torn, quan rebaten les diatribes de les Ana Rosas del món contra el català dient que “a Catalunya no hi ha un problema lingüístic”. El problema hi és, perquè a la minorització accelerada de la llengua pròpia del país s’hi ha d’afegir l’hostilitat d’una part molt gran de la societat espanyola, que no es conforma amb l’actual desequilibri lingüístic, fruit de la repressió endèmica, sinó que voldria que el català retrocedís fins a ser útil només per acompanyar el mal anomenat cagatió. Tot això a l’empara d’una Constitució i un edifici legislatiu que afavoreixen per defecte la llengua imposada per damunt de la llengua pròpia.
La Begoña és una noia jove i té dret a cometre errors, per tant no es tracta d’acarnissar-s’hi. Però si la seva relliscada serveix per mobilitzar les consciències i fer que els catalanoparlants adoptin una posició de fermesa i dignitat en l’ús quotidià de la llengua, benvinguda sigui. Al cap i a la fi, tots sabem distingir entre qui no parla català perquè encara no ha pogut aprendre’l i qui no el parla ni l’entén perquè no li dona la gana. Crec que va ser Modest Prats qui va dir que una persona que porta 10 anys a Catalunya i no coneix el català, o és un ruc o és un enemic. Vull creure que la Begoña no és una cosa ni l’altra: segurament és una de tantes espanyoles desinformades, una jove víctima del fervor patriòtic que ha empudegat l’ambient des dels dies de l' "a por ellos".
La Begoña, ras i curt, ens marca el camí: hem d’abraçar el conflicte, en lloc de negar-lo.
