Poca gala per al 'Polònia'
Nit especial de Polònia a TV3. Després de l’episodi regular de cada setmana arribava la celebració dels quinze anys amb una gala de ficció en què es premiaven alguns dels personatges. La idea de partida era bona perquè una trajectòria televisiva tan espectacular com la del Polònia, en durada i en xifres d’audiència, és lògic que s’homenatgi. Segurament la gala és un dels gèneres que s’ajusta més a la possibilitat d’oferir amb sentit de l’humor una mirada retrospectiva: permet construir un relat de celebració i a la vegada recuperar antics personatges, revisar esquetxos, recuperar referents, subratllar aquesta voluntat de reconeixement i alhora mantenir la sàtira. També s’ha de considerar que el context de la pandèmia pot haver limitat altres idees més ambicioses d’homenatge al programa o, fins i tot, reduir les possibilitats creatives d’aquest espectacle. La multiplicitat de personatges que interpreta cada actor i actriu i el temps de caracterització que precisen obligava a fer una gala enregistrada per tenir un ventall més gran de protagonistes. En aquest sentit, el muntatge va saber transmetre aquesta idea de diversitat de personatges en què t’oblidaves que alguns d’ells eren encarnats pels mateixos actors. A nivell de producció el programa era una petita obra d’enginyeria per encaixar les peces i desenvolupar la trama. Era un programa difícil de fer.
Va estar molt bé el retorn d’antics col·laboradors com Bruno Oro o Carlos Latre per fer renéixer els seus personatges mostrant d’una manera subtil com el programa, igual que la política, també ha hagut d’evolucionar. Potser un element que s’hauria pogut subratllar més. L'in memoriam de les víctimes del Procés parodiant el clàssic vídeo de l’obituari també era divertit, especialment a l’hora de fer la relació del munt de sigles polítiques i logos de partits que han anat caient pel camí. La participació del director de TV3, Vicent Sanchis, en un esquetx sobre la censura va ser una bona pensada.
Amb tot, l’espectacle global d’aquest meta Polònia va acabar convertit en una mena de Los payasos de la tele amb més tonteria que mordacitat. Tota la comedieta del Toni Soler tancat en un camerino i el tripartit traient-lo d’allà dins grinyolava una mica. La paròdia va desembocar en teatret amateur. S’entén que part de l’èxit del Polònia és la seva capacitat per seduir un públic infantil que tot i no entendre-hi ni un borrall de l’actualitat se sent atret per l’histrionisme dels personatges. Però és com si l’esforç extra que hi deu haver hagut per executar el format especial no es traduís en el resultat final, més aviat tou, atrotinat i absurd. Millor això que un altre refregit. Però l’especial dels quinze anys no transmetia ni l’empoderament, ni la influència, ni la capacitat incisiva, ni la genialitat, ni el bagatge, ni l’autèntica dimensió de la gesta televisiva del Polònia.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
