30/04/2021

El futur de les universitats (catalanes)

4 min
Edifici històric de la Universitat de Barcelona.

L’any 2017 el rector de la UPF, Jaume Casals, em va fer l’encàrrec de conduir un procés de reflexió que ajudés la comunitat universitària a repensar el seu model educatiu per adaptar-lo a les noves necessitats de la societat i dels nostres estudiants, a les noves possibilitats tecnològiques i als nous reptes d’escala planetària. Tot això, però, preservant el que hi ha de preciós i essencial en les universitats des del seu naixement fa 1.000 anys. Ens hem passat quatre anys estudiant, reflexionant i fent-nos preguntes sobre com seran les universitats del futur i què hi haurà de preciós i essencial, i aquestes són algunes de les meves conclusions personals. 

Primera, les universitats del futur seran globals. Competiran per estudiants que vindran de tots els racons del planeta i hauran d’oferir una formació també global que els prepari per créixer i desenvolupar-se professionalment en un món altament tecnològic. Un creixentment complex, i sí, de nou, global. Com sempre ha passat, les millors universitats, les més profundament internacionalitzades, competiran pels millors estudiants, vinguin d’on vinguin i, cosa que és més important, tinguin l’edat que tinguin. Potser durant un temps hi haurà alguna possibilitat per a universitats locals molt petites i molt especialitzades. Però si no formen ciutadans globals, acabaran per desaparèixer. 

Estudiants examinant-se a la Facultat d'Economia i Empresa de la UB.

Segona, les universitats integraran les noves tecnologies en els seus models educatius d’una forma radicalment diferent. Aquestes tecnologies deixaran de ser un complement més aviat anecdòtic per passar a ser el veritable eix vertebrador d’un aprenentatge blended o híbrid. Com sempre que parlem de revolució digital, les noves tecnologies desterritorialitzaran i despresencialitzaran parcialment l’aprenentatge i, per tant, l’experiència universitària. A part dels models d’ensenyament 100% online, que molt probablement veurem créixer en forma de grans plataformes de continguts massius i relativament oberts i flexibles, les universitats mantindran activitats formatives presencials, però les més competitives seran les que assegurin que aquestes activitats presencials són aquelles que poden aportar més valor afegit: l’aprenentatge basat en l’experiència quan ha de ser física, el laboratori o, simplement, la discussió en grups petits on la presència física permeti als estudiants mirar-se als ulls i continuar l’aprenentatge col·lectiu i col·laboratiu un cop acabada la classe, al bar o passejant pel campus. Però les eines digitals ens ofereixen oportunitats d’aprenentatge amb què fins ara no podíem ni somiar. I la virtualització ambiciosa i profunda de les nostres universitats –una altra prioritat ineludible– els ha de permetre un nivell d'ampliació dels seus públics i, alhora, de personalització del seu aprenentatge sense precedents en la història. La despresencialització gradual que comporta el paradigma híbrid ha de permetre, paradoxalment, una personalització també cada cop més gran.

Tercera, les universitats han de trencar les seves pròpies barreres per a tornar a ser universitates. Durant segles ens hem dedicat a aixecar murs. Primer, i principal, muralles exteriors que separaven la nostra universitat de les altres i de la resta de la societat. Però també murs interiors entre facultats, entre disciplines, entre unitats, entre professors i estudiants. Les universitats del futur han de trencar amb la dicotomia entre el dins i el fora, han de ser obertes, flexibles, transversals, interdisciplinàries, permeables. Han de col·laborar entre elles fent xarxa, més que no pas competir. Han de col·laborar amb altres agents socials, econòmics, industrials i culturals. Han d’obrir-se a la ciutadania i col·laborar també amb ella per estimular l’aprenentatge col·lectiu que només podem assolir, per definició, entre tots. 

Quarta, les universitats han d’assumir el repte monumental de formar i continuar formant tots els ciutadans del món i de totes les edats. Han de ser punt de pas, de trobada i connexió, de creixement i, per descomptat, d’aprenentatge per a tothom i per sempre, és a dir, de forma permanent. És el que coneixem com a lifelong learning. No poden seguir sent reductes d’elit i bombolles de privilegi a l’abast d’uns pocs joves afortunats. Les fronteres entre l’ensenyament universitari i no universitari es diluiran. Però el repte més gran és aconseguir materialitzar aquesta expansió dels nostres públics sense perdre el compromís amb l’excel·lència.

I cinquena, què han de seguir fent de preciós i essencial aquestes universitats del futur? Jo diria que són tres coses: una, la producció i transmissió de coneixement d’excel·lència en tots els seus sentits més amplis –des de la recerca i la docència fins a la transferència i la divulgació–; dos, la formació de ciutadans amb pensament crític i consciència cívica, tasca que no ha de limitar-se només, com ja he dit, a aquells que tenen entre 18 i 25 anys; i tres, la creació de cultura en un sentit encara més ampli i la constitució de temples de custòdia del saber però també de debat i crítica genuïnament lliures.

Les universitats catalanes tenen un gran potencial per transformar-se i adaptar-se a aquests reptes del futur. No oblidem que la recerca i l’ensenyament superior és un dels principals actius del nostre país, que Barcelona és un dels cinc hubs universitaris i de recerca més importants del continent europeu i que, a més, hem aconseguit això amb una inversió proporcionalment ínfima comparada amb la dels nostres socis europeus. És per aquesta raó que el govern català que ha de sortir de les actuals negociacions hauria de comptar amb una conselleria d’Universitats. Però encara més important: la política d’universitats, recerca, ciència i cultura en general, així com la d’educació, haurien de ser els veritables puntals de qualsevol estratègia de futur del país. Si no els fem prioritaris i iniciem ja la seva transformació radical, no tindrem manera d'escapar-nos de la decadència en què sembla haver entrat Catalunya.

Josep Lluís Martí és professor de dret a la UPF

stats