18/03/2022

Les cicatrius de la joventut

3 min
Articular les necessitats econòmiques de les diverses generacions és un dels grans reptes de les polítiques públiques.

A Catalunya tenim pocs joves. El poc més d’un milió de persones d’entre 16 i 29 anys no representen ni el 15% de la població catalana. La falta de joves és un problema en molts països del nostre voltant, però nosaltres el vivim més intensament. Alhora, els joves pesen poc políticament. No sempre voten, i són poc fidels als partits als quals donen suport. Per això no ens hauria de sorprendre que la gran majoria de polítiques públiques s’oblidin d’ells. El problema és que, si no hi ha oportunitats per als joves, no hi ha futur per a ningú. 

Aquesta setmana s’està celebrant el Congrés de la Joventut de Catalunya, que vaig tenir el privilegi d’obrir. Entitats juvenils, representants polítics, acadèmics i persones joves debatent sobre quines polítiques són les més adequades, i d’on ha de sortir el nou Pla Nacional de Joventut de Catalunya. L’objectiu està clar, permetre que els i les joves catalans puguin construir el seu projecte vital a partir d'una estructura d’oportunitats. 

Crear el teu propi projecte vital requereix en general deixar la llar familiar. La taxa d’emancipació juvenil a Catalunya ha disminuït constantment des de la crisi del 2008, i ara ens trobem, amb la pandèmia, en mínims històrics, ja que només un de cada cinc menors de 30 anys viu de forma independent. Sabem també que les dones catalanes tenen fills cada cop més tard, i en tenen menys dels que voldrien. 

Un mercat laboral que ofereix salaris baixos i contractes temporals als joves és una de les principals barreres per poder tenir una vida independent o formar una família. Durant la pandèmia, de la mateixa manera que va passar a la crisi del 2008, la major part de l'ocupació destruïda va ser de joves amb baixa formació, però els primers a ser contractats en la recuperació seran els més formats. Per tant, les desigualtats que ja hi havia entre els joves se seguiran aprofundint després d’aquesta crisi. 

Això té un reflex clar en la qualitat de vida. La pobresa juvenil no ha parat de créixer, i ja arriba a més del 23% dels que tenen entre 16 i 29 anys. En canvi, les taxes de pobresa i exclusió social dels més grans de 30 anys es troben al voltant del 18%. Per saber quin pot ser l'impacte de la crisi del coronavirus, des de KSNet hem calculat projeccions per als anys 2021 (del qual encara no tenim dades oficials), 2022, 2023 i 2024. Ens basem en les previsions de canvis demogràfics i de creixement econòmic per veure què passarà amb les taxes de pobresa i altres indicadors de qualitat de vida. 

Malgrat la potencial millora de l’economia postcrisi –abans del potencial impacte de la guerra d’Ucraïna–, veiem que la taxa de pobresa juvenil augmentaria fins al punt que una de cada quatre persones joves a Catalunya estaria en risc de pobresa o exclusió social. Una situació que no empitjoraria –i fins i tot milloraria per a les persones d’entre 30 i 64 anys– en els altres grups d’edat. El mateix passa amb altres indicadors de nivell de vida i benestar, com la capacitat d’afrontar imprevistos o el sobreesforç que suposa l’habitatge. 

No oblidem que la pobresa en la infància i la joventut produeix un efecte cicatriu, i deixa una marca per a la resta de la vida. Tenim una generació de joves que ja s’ha vist afectada per dues grans crisis, al final de la seva etapa formativa o al principi de la seva vida professional. I no oblidem que les condicions que tenim en incorporar-nos al mercat laboral determinen en part els ingressos al llarg del cicle vital. Són massa els joves que comencen la seva trajectòria vital a l’atur o amb contractes temporals i sous precaris. 

El Congrés de la Joventut de Catalunya arriba en un moment més necessari que mai per pensar en el futur dels joves, i en el futur de tots. Cal reconstruir el pacte social intergeneracional, entenent que la bretxa entre generacions és un problema al qual molts països s’han enfrontat. No es tracta d’una guerra entre joves i grans, sinó de replantejar-nos com han canviat les necessitats de cada grup social. Els costos polítics de dissenyar polítiques per als joves poden ser electoralment elevats. Però els costos socials a mitjà i llarg termini de no fer-ho seran molt més alts, i els pagarem entre tots.