Francesc: la llavor sembrada

Tota acció de govern i lideratge rigorosa d’una organització o d’un país destaca per unes prioritats percebudes i per uns fets o accions desenvolupats. Alhora, s’assumeixen força responsabilitats que són pròpies del lloc i que es gestionen ordinàriament sense que siguin destacables. Només amb la perspectiva que dona sentir-se membre de l’Església i sense cap voluntat d’exhaustivitat procurem modestament apuntar prioritats i no prioritats del volgudament autoanomenat Bisbe de Roma.

Francesc, sense gaires explicacions, va prendre una actitud humil i austera. El nom triat i viure a la residència de Santa Marta, en lloc de les estances papals, han estat un testimoni de senzillesa. Presentar-se com un que ve “de l’extrem del món” és una crítica discreta a la centralitat d’Occident, com ho és viatjar als països on el cristianisme és minoritari. I d’aquests indrets ha nomenat cardenals, afavorint sempre mentalitats obertes en els nous màxims responsables eclesials en temps de predomini del conservadorisme en el món.

Francesc tenia clara la pluralitat del món catòlic, com es veu amb el que pretenia amb el sínode: reconèixer la diversitat i apropar la proposta de l’Evangeli a cada cultura, a cada realitat, deixant que el poble de Déu intervingués i s’expressés amb llibertat. Ha tractat amb cura i respecte els temes relacionats amb els col·lectius més minoritaris. Procurant evitar un cisma, percebent clarament els qui tenia enfront, ha afavorit que s’obrissin debats en qüestions com el rol de la dona, a qui ha confiat responsabilitats de govern fins ara impensables i a qui ha convidat a participar en espais de diàleg que abans tenia vetats. El fet mateix del sínode obria l’Església a pràctiques de participació, superant una estructura jeràrquica medieval. Ha exhortat a canviar maneres de fer amb diàleg i parlaments, com el de la felicitació de Nadal 2014 al Vaticà, titulat Les quinze malalties més habituals de la cúria. I en el cas del sínode llatinoamericà va afavorir que es debatés l’opció d’ordenar homes casats per facilitar els sagraments a la regió de l’Amazònia.

Francesc es va implicar amb missatges evangèlics sobre els grans problemes de la humanitat. Destaquen la defensa del medi ambient –Laudato si, sobre la cura de la casa comuna–; la igualtat de les persones i els pobles –Fratelli tutti, sobre la fraternitat i l’amistat social–; la seva sensibilitat cap als emigrants, amb les anades a Lampedusa, i la denúncia del model econòmic neoliberal, que deixa al marge tantes persones, amb una comissió d’experts treballant sobre el que es va anomenar “L’economia de Francesc”.

Cal tenir presents també fets i paraules significatius com l’actitud radical davant de la pederàstia, el nomenament de bisbes que provenien de congregacions religioses i la supressió de la prelatura personal de l’Opus Dei, ressituant-lo com a institut religiós o secular. Destacaríem la seva discreció respecte a la moral de parella i sobretot la sexual. Com l’Evangeli, Francesc s’ha centrat en l’amor i en el respecte a totes les persones. Ha arribat a molt estrats diferents de la societat, ambients no identificats explícitament amb el cristianisme però que lluiten per la transformació social, que l’han llegit i s'han fet seu el missatge. En la seva butlla de convocatòria del Jubileu 2025, “L’esperança no defrauda”, anima tota l’Església a deixar-se guiar per l’esperança que brolla de l’esperit i que siguem signes d’esperança i contagi de l’Evangeli més per haver-ne fet experiència i per una manera de fer que no pas pel discurs o la retòrica que podem generar com a cristians.

Ben segur que podrem gaudir d’anàlisis més autoritzades i completes que tinguin present la perspectiva històrica a Buenos Aires, amb la Companyia de Jesús, i l’espiritualitat que va fer possibles aquests fruits. En tot cas, aquell cardenal Bergoglio, desconegut per a una majoria, que va sortir del conclave del 2013, ha sembrat unes llavors que si se’n té cura aproparan més l’Església a la proposta de l’Evangeli.