El Centre Pompidou de París tancarà durant cinc anys per reformes i no podria haver abaixat la persiana d’una manera més espectacular: el mes de març va començar tancant la biblioteca, pocs dies després, la col·lecció permanent i, durant aquest estiu i fins al setembre, les exposicions temporals, la llibreria i la botiga. Amb una excepció: la biblioteca, que ja no funciona com a tal, s’haurà pogut visitar del 13 de juny fins al 22 de setembre d’una manera excepcional, intervinguda per una exposició antòlogica del fotògraf alemany Wolfgang Tillmans pensada expressament per a aquest espai, amb el títol Rien ne nous y préparait − Tout nous y préparait (Res no ens hi preparava – Tot ens hi preparava).
He de confessar que abans de veure aquesta exposició no coneixia l’obra de Tillmans. O millor dit: la coneixia, però no sabia que fos d’ell. M’havia impressionat des del principi, per exemple, la coberta de la novel·la Un lloc per a en Mungo, de Douglas Stuart, publicada en català per Edicions de 1984 i traduïda per Núria Busquet Molist, en què dos al·lots es mengen la boca amb voracitat, suades les patilles, un amb una camiseta destenyida i l’altre amb un xandall blau. Una fotografia de coberta, The Cock (Kiss) (2002), que els editors de totes les traduccions de la novel·la han tengut l’encert de reproduir. I coneixia, també, la portada del darrer disc de Frank Ocean, Blonde (2016), una imatge sensualíssima del cantant amb els cabells tenyits de verd i amb una suggeridora i inquietant tireta a un dit, però tampoc sabia que fos una obra de Tillmans, Frank, in the Shower (2015).
L’exposició de Wolfgang Tillmans (Remscheid, 1968) que es pot veure aquests dies a París és, idò, una bona mostra d’aquell art que hi és, però que no sempre destaca. Que aconsegueix capturar tant l’esperit d’una època, la seva estètica, que de vegades demana una mica de perspectiva per ser apreciat. Tillmans és un àvid retratador de persones i de grups marginalitzats, sobretot del col·lectiu queer, de la gent jove i dels espais liminals que aquests adesiara habiten de manera mig clandestina, entre la festa i la comunitat. És una espècie de safari pel costat més quinqui de la vida, per les perifèries de les capitals europees i els seus entramats de naus industrials abandonades, per un món estibat d’efebs vestits amb calcetins i xandalls d’Adidas. És, també, un tractament originalíssim del cos nu que recorda el deliciós Somniar déus (1993), de Toni Catany, i alhora una preocupació per la veracitat, o com a mínim per suggerir-la, que apropa el seu art al fotoreportatge o a la crònica visual, però que no hi arriba. La fotografia de Wolfgang Tillmans és la contemporaneïtat més radical barrejada amb estudis atemporals sobre la forma i el color, natures mortes i vives, frisos urbans, retrats d’artistes i de rostres desconeguts, visions quasi robades que són sempre estimulants. I pens que s’ha de ser molt bo, per poder tancar un museu obrint tantes perspectives. Ara, ens tocarà esperar.
