Fira de pocavergonyes
L'escàndol Koldo-Ábalos-Santos Cerdán, o com se n'hagi de dir, ha començat el seu camí judicial i això vol dir que, d'ara endavant, assistirem a la narració en directe, com si es tractés d'una competició esportiva, de les estratègies de defensa de cadascun d'aquests brètols. Si s'alien, si es barallen, si es contradiuen, si callen, si engeguen ventiladors. La mateixa fira que hem vist girar tantes vegades, només que aquí no giren atraccions amb llums, sinó delictes, delinqüents i les maneres amb què cadascun d'ells intenta escapolir-se de la justícia i carregar les culpes als altres. Ells ho tenen assumit, les seves defenses —vinguin de la CUP o d'on vinguin— ho tenen assumit. Així és com funciona el sistema polític espanyol, que, pel que fa als assumptes de corrupció, és exactament el mateix que el sistema polític català.
El més greu és que ho assumim també els ciutadans. Ara mateix, el govern espanyol no pot donar passa sense haver d'estar pendent de les peripècies judicials dels ex alts càrrecs, i de tot el que se'n pugui derivar. Aquest és un problema greu, al qual s'ha d'afegir l'entusiasme amb què alguns jutges estan disposats —de fa molt de temps— a col·laborar en la demolició del sanchisme: avui mateix ens assabentem que l'infumable jutge Peinado vol imputar el ministre Bolaños per allò que se li hagi acudit d'imputar-lo.
Per descomptat, res no passa perquè sí. Ja el passat desembre, poc abans de Nadal, Feijóo va vaticinar a Sánchez un “infern judicial” per al 2025, i va més o menys manifestar la seva confiança en el fet que fossin els jutges els que fessin caure l'actual president espanyol. La via de la judicialització de la política va començar fa molt de temps, com a mínim d'ençà del moment que el PP, amb l'aplaudiment dels sectors nacionalistes de l'esquerra espanyola, va dur l'Estatut de Catalunya al Constitucional, amb el resultat que tots sabem. D'aleshores ençà, la justícia espanyola s'ha convertit en una màquina de dur la democràcia per allà on interessa a cada moment.
Feijóo, que ara treu pit, s'apunta a la darrera difamació llançada pel viscós Aznar, que és insinuar una tupinada electoral a les eleccions del 2023. D'això ara en diem trumpisme, però també en podem dir carregar-s'ho absolutament tot per tal d'arribar al poder com sigui. L'acusació sobta venint d'aquells que no tan sols han fet votar els morts, com ha recordat oportunament Yolanda Díaz, sinó que també han fet votar ciutadans llatinoamericans que eren descendents d'espanyols (mallorquins, per a més senyes), o que tenien organitzats vertaders serveis de recollides d'ancians, a domicili o als geriàtrics, per “acompanyar-los” als col·legis electorals (això era abans de deixar-los morir als mateixos geriàtrics, com va passar a Madrid, perquè, com va dir la presidenta Ayuso, “s'havien de morir igualment”).
No cal ni dir el deteriorament que tot això suposa per a la democràcia. Ara bé: alerta que a qui faci més profit la brutícia no sigui al PP sinó a Vox, el paràsit que el mateix PP s'ha ocupat d'alimentar durant tants d'anys.
