Fins on cal abaixar el nivell?

Reaccionant al meu últim article, “Com tenir menys alumnes fastiguejats”, un lector em diu que “segregar els estudiants als 14 anys no apujarà el nivell si, un cop fet, no aprovem els que aproven i suspenem els que suspenen”. I té part de raó. Maquillar el fracàs escolar aprovant qui suspèn és una trista manera de fer-se trampes al solitari ara mateix molt practicada. Separar als 14 farà més factible que, sense trampes, hi hagi més aprovats a cada classe. Però tenir clar el nivell de cada curs sense “adaptar-lo” -és a dir: suspenent a qui suspèn- seguirà sense ser fàcil. El docent rep pressions de tot arreu -alumnes, pares, direcció del centre- i se l’ataca en la seva línia de flotació. Se li ve a dir: “Si suspens massa, ets tu qui no ensenya bé: ets tu, també, qui fracassa”.

I, alerta, que estic molt a favor de replantejar-se els nivells tradicionals. Fem-ho tant com calgui a la llum de la millor recerca. Per exemple, retardem, com Finlàndia, el llegir i escriure. Deixem de perdre el temps, i d’enganyar pares, ensenyant anglès en edats en què només es pot adquirir (i no pas aprendre). Però no pot ser que -com passa ara- s’acabi l’ensenyament obligatori (als 16) amb competències logicomatemàtiques o de lectoescriptura inferiors a les esperables als 11, 12 o 13 anys. Al marge que es tingui o no un títol, això sí que és un sagnant fracàs escolar. ¿En voleu una evidència? Quants alumnes de batxillerat aprovarien un examen de C1 de català d’una EOI? Un 10%? Bastants menys. Doncs és el nivell que s’obté oficialment a 4t d’ESO. Tal com està el panorama, els graus en educació universitaris han d’ensenyar lectoescriptura.¿És la seva feina?

Sé, sabem, que això no és culpa de l’escola. Cal una tribu per educar un infant, i la tribu va de bòlit i està bastant desorientada. Falla, estrepitosament, la qualitat i la quantitat de temps -prou de dir que l’una compensa l’altra!- que adults amb uns valors mínimament afins als de l’escola dediquen als nens. Un temps essencial per posar límits -per educar-, un temps que, quan no hi és, acaben omplint pantalles cangur que fan estralls en la curiositat i la creativitat: els motors de l’aprenentatge. Fins on caldria abaixar el nivell per entomar aquests dèficits? L’escola ha de ser empàtica amb la societat, però també ha de protegir la seva dignitat professional exigint uns mínims.

El fracàs escolar esclata a l’escola però s’ha covat a fora. La que fracassa és la societat (inclosa l’escola). Hi ha corrents pedagògics que ens venen que tot és assumible, que el mestre entusiasta armat amb una brillant didàctica se’n surt de tot. No. No aclaparem els docents. Dotem-los del que és imprescindible perquè se’n surtin sense ser superherois, com ara grups més homogenis pel que fa a interessos i competències; o grups més complexos amb suports externs. L’escola no pot assumir responsabilitats que no són seves, les ha de tornar a la societat i a unes famílies que sovint actuen com si en fossin clients. I una de les maneres de tornar-les és no abaixar tant el nivell.