Finlàndia: de quan David va fer tremolar Goliat
La lletra de l’himne de Finlàndia comença enaltint el país: "La nostra terra, allà on vàrem néixer, a Finlàndia". La música va ser composta per un alemany i la lletra (originalment en suec) fou escrita per un suec-finlandès. El poema original formava part d’Els relats de l’Alferes Stahl, una obra mestra del nacionalisme romàntic de mitjan segle XIX, valorada arreu d’Escandinàvia. Pràcticament el mateix himne és compartit amb la veïna i germana Estònia. Només amb aquest fet ja tenim algunes pistes del que ha esdevingut Finlàndia els últims dos segles. La seva existència com a poble i nació-estat no ha estat gratuïta ni fàcil. Les guerres, la lluita i la tenacitat els han marcat i configurat dins aquesta discreció internacional que mantenen d’ençà del 1944. Han demostrat, això sí, molta habilitat política i militar; el seu veí rus sempre ha tingut males puces i li agrada rapinyar tot el que pot amb les seves urpes d’os. La prova de foc d’aquest país, tan desconegut per a nosaltres, no va ser la guerra civil que varen patir els mesos posteriors a la declaració d’independència, no. Va ser el mateix any que va començar la Segona Guerra Mundial, el 1939.
Quan Stalin va llançar l’exèrcit Roig, contra les petites i mal equipades tropes finlandeses, el novembre del 1939, semblava que la campanya militar seria tan ràpida i decisiva com la guerra llampec alemanya a Polònia, començada dos mesos abans. Però la gran diferencia –tant en homes com en mitjans– fou neutralitzada al principi per una aferrissada voluntat d’existir com a poble i l’alta moral dels soldats finlandesos. Al seu favor també tenien la naturalesa i el coneixement del terreny. Va ser una lluita de David contra Goliat, que va despertar admiració a tot el món. Els governs de la majoria de nacions europees, com França i el Regne Unit, quedaren bé davant la seva ciutadania però no mogueren un dit per ajudar els finlandesos o frenar Stalin. Ells també estaven en guerra contra un altre dictador: Hitler. La Guerra entre Finlàndia i l’URSS va durar del 30 de novembre del 1939 fins al 13 de març de 1940, i ha passat a la història com la 'guerra d’hivern'. Aquesta invasió de Stalin contra la neutral Finlàndia va ser fruit directe del pacte de no agressió germano-rus signat a final d’agost del mateix 1939, entre els ministres d’afers exteriors Ribbentrop i Mólotov. Una clàusula secreta d’aquell tractat definia les esferes d’influència de les parts contractants, i col·locava Suomi a l’esfera de l’URSS. Després d’haver-se annexionat la meitat de Polònia, Stalin va pensar que arribava el torn de les repúbliques bàltiques d’Estònia, Letònia i Lituània i de Finlàndia. Aquest darrer país havia format part de la Rússia tsarista al llarg del segle XIX i –tot aprofitant la revolució dels bolxevics del 1917– va declarar la independència unilateralment. El somni imperialista era al cap de Ióssef Stalin i l’excusa va ser la necessitat de mantenir una “zona d’espai vital” entorn de la gran ciutat de la llavors Leningrad (Sant Petersburg). La ciutat no estava amenaçada ni en perill, però per si de cas.
Aparentment, parlar de Finlàndia, de Suomi, és recordar el Pare Noel, Lapònia, Hèlsinki, els mòbils de Nokia, el compositor Jean Sibelius, les aurores boreals, els llacs i els boscos... Però per poc que cerquem afloraran les terres perdudes de la seva Carèlia ancestral, la figura omnipresent de Carl Gustaf Emil Mannerheim, la ciutat perduda de Viipuri, la sortida a l’oceà Àrtic per Petsamo, el Ladoga. Aquí rau la clau de la seva identitat nacional. Un país que només tenia quatre milions d’habitants va fer trontollar seriosament els russos, fins al punt que el preu de la conquesta de Finlàndia no era assumible. La voluntat i la força moral els varen permetre continuar existint com a poble, això sí, en dures condicions. Els finlandesos, d’aquesta determinació, sense traducció possible, en diuen Sisu.
No és estrany, doncs, que cada vegada que sonen les sirenes a les nits a Kíiv, els habitants d’ Oulu, Tampere o Turku les sentin com a seves. Les entenen perquè un dia els seus padrins les varen viure i patir. Els finlandesos no sortiran gaire als mitjans de comunicació en relació amb el que succeeix a Ucraïna, però el cert és que n’estan molt pendents i pensen en les conseqüències per al futur més immediat.
A Marjal tenim males herbes que envaeixen els conreus de patata, com per exemple la corriola o les verdolagues. Són herbes que s’estenen i arrelen i es multipliquen amb una facilitat que escarrufa; podríem dir que van a la seva. Mirant la història i la geopolítica, sembla que també hi ha pobles que son com les verdolagues, només van a la seva, ho volen tot, mai no estan assaciats. Tots els pobles estimen la terra on varen néixer; uns pocs, però, no volen evitar desitjar la terra dels 'altres'. Maamme on Suomi.
Pere Perelló és escriptor
