La ferida Puigdemont
El president Puigdemont ha de tornar a Catalunya. Ell i tots els que encara no ho han pogut fer per eludir la parcial justícia espanyola. Aquesta consideració té un caràcter personal, perquè l’exili implica un patiment innegable, però també un de polític: les ferides del Procés no es tancaran amb danys col·laterals, més enllà dels que ja han patit els expresos i tots els represaliats pendents de judici. Espanya no pot pretendre que ens oblidem que un president elegit democràticament, i deposat per l’article 155, quedi esborrat del paisatge polític català com si fos un simple delinqüent fugat. A Puigdemont se l’ha comparat amb ETA, amb els colpistes del 23-F, amb el rei Joan Carles i recentment –a través del PP, que es pregunta qui és el “senyor X” del PSOE que va negociar amb ell– amb els terroristes del GAL. Aquest procés de deslegitimació i escarni és una vergonya que cap català demòcrata hauria de tolerar.
El retorn de Puigdemont faria més fàcil l’obertura d’una nova fase en la política catalana, en què els continus retrets i la reformulació de les preguntes sense resposta sobre els fets de 2017 impedeixen al món independentista mirar endavant a la recerca d’una formulació nova del seu full de ruta. Perquè el sobiranisme s’enforteixi, i recuperi la capacitat d’interlocució interna, els retrets s’han d’acabar. Cal començar a deixar el passat per als historiadors, i obrir pas a una nova generació de polítics que no actuïn moguts per les cicatrius del que va passar amb la DUI fallida. Allò va ser un fracàs –un fracàs col·lectiu– del qual es poden extreure lliçons, però res més. Contràriament a la creença popular, a Catalunya no predominen els victimistes, sinó els rebentistes amb tendència a l’autoflagel·lació. Només així s’entén que, per a molts opinaires, especialment els més faltats d’atenció pública, el gran fiasco s’atribueixi més a la incompetència catalana que a la repressió espanyola.
La rancúnia i els comptes pendents ens tenallen en excés. Jo també em faig preguntes de difícil resposta, i intento comprendre, sense èxit, determinats comportaments, però he arribat a la conclusió que qualsevol anàlisi del present basada en el 2017 no ens porta, com seria lògic, a refermar la imperiosa necessitat de la sobirania, sinó al caïnisme més ferotge, a la culpabilització de les víctimes (per incompetents que fossin) i a teories sobre la gran mentida, com la que formula el meu amic Francesc Serés en la seva última novel·la –que per altra banda és molt recomanable–. L’autocrítica és saludable, em direu; però en una guerra ideològica com la que estem duent a terme només suposa donar peixet a l’adversari, que observa les nostres disputes amb evident satisfacció i sense una engruna de penediment pel seu comportament antidemocràtic i repressiu.
La qüestió és que ni Puigdemont ni la resta d’exiliats poden tornar si no és en el marc del diàleg entre Estat i Generalitat, que pot produir acords parcials i consecutius (el primer, la reforma de la sedició) però que el puigdemontisme considera una estratègia estèril, per no dir una traïció. Si a això hi afegim que ERC no tolera la bicefàlia governamental sovint reivindicada des de Junts (Puigdemont parlava fa pocs dies de coordinar l’actuació de “l’autoritat autonòmica i la republicana”, referint-se al seu Consell de la República), ens trobem que els escenaris d’entesa prèvia per arribar a una solució, personal i política, per a l’exalcalde de Girona són cada cop més remots. I això només pot portar a dos escenaris: la residualització de l’entorn de Puigdemont o bé la fractura definitiva del món independentista.
