Felipe González, pel canvi
L’altre dia, un votant del PP de tota la vida (i quan dic de tota la vida, vull dir de tota la vida del partit, des del 1977, quan el partit fundat per sis exministres de Franco es deia AP i va treure cent mil vots i un diputat a Catalunya) em deia: “Quan jo era jove, el Felipe era el dimoni per a mi. Ara, en canvi, cada vegada que parla hi estic d’acord al 100%”. Doncs no hi ha cap més pregunta, senyoria.
En realitat, González els va tenir a tots ben enganyats: va aixecar el puny però va desvincular el PSOE del marxisme; va dir que "OTAN, d’entrada no" i va acabar demanant el sí, i va acompanyar a la porta de la presó el seu ministre de l’Interior i el seu secretari d’estat de Seguretat, condemnats per segrest i malversació en un cas de terrorisme d’estat. El seu eslògan favorit va ser “Pel canvi”. Per canvi, el seu.
Amb aquesta trajectòria, no és estrany que González hagi dit ara de l’amnistia que “la ponent [del TC] que ha fet aquesta porqueria no sap de què va”. És veritat que Sánchez (ni Illa) no volien l’amnistia, però després van venir els resultats electorals i van haver de fer “de la necessitat, virtut”. I una cosa és això (se’n diu majories democràtiques) i una altra és considerar, com fa González, que l’amnistia és un acte de “corrupció política”.
Felipe ha dit també que no pensa votar aquest PSOE. En això coincideix amb aquells dos càrrecs seus condemnats pels GAL, Barrionuevo i Vera, que han firmat un manifest contra Sánchez acusant-lo de “greu degradació institucional” i demanant-li que plegui per “restituir l’honor del partit”. S’ha de tenir estómac per haver treballat pels GAL i sortir a donar lliçons d’honor i de degradació institucional.
