Felip VI, una altra vegada
En el seu discurs nadalenc, Felip VI va tornar a carregar contra l'independentisme català perquè la seva actitud combativa contra el referèndum, el 3 d'octubre de 2017, és el que ha donat sentit, i fins i tot legitimitat, al seu regnat. A Felip VI li ha faltat sempre el pretext (el relat, si ho voleu) que justifiqui el fet que sigui cap d'estat per una via tan discutiblement democràtica com la sanguínia: si el seu pare va tenir la Transició, en Felip, durant molts d'anys, es va haver de conformar a acreditar-se com l'hereu que estava més preparat que el seu progenitor per dur a terme les funcions de cap d'estat (no ha estat així, com és prou visible). Fins i tot encara avui, quan els ciutadans sabem bastant més del que se sabia sobre la corrupció de la Corona, els partits i els mitjans cortesans es permeten presentar Joan Carles com el personatge providencial, messiànic, “que ens va dur la democràcia”. Però amb el successor tenen més difícil la tasca d'elaborar sumptuoses frases de propaganda. La corrupció, subratllem-ho, és de la Corona, no només de Joan Carles. I no afecta tan sols la institució reial en ple, sinó també tot el sistema institucional que, durant quaranta anys, ha treballat activament per amagar els excessos i els abusos d'autoritat de la Corona espanyola.
En els nou anys que Felip VI du com a cap d'estat, el fet més rellevant que ha viscut la política espanyola ha estat el Procés, i a això s'agafa. Els cortesans han escrit i dit fins a l'extenuació que el 3 d'octubre de Felip va ser el 23-F de Joan Carles. Ho van intentar, però el resultat és completament oposat: del 23-F en va sortir un monarca apuntalat i reforçat per un consens amplíssim (tan fort i tan ampli que el mateix consens va fer de coixí, i sovint de matalàs i somier, als abusos i excessos que dèiem). Del 3 d'octubre, en canvi, en va sortir un rei fracassat, en la mesura que en el moment clau no va saber exercir l'autoritat arbitral que justament la Constitució li confereix. Ben al contrari, va prendre partit i això el va convertir en el rei del 155, i dins el 155, en el rei de la dreta ultranacionalista.
Tanmateix, la dreta ultranacionalista no ha tingut històricament bona relació amb la monarquia. Ara Felip VI es troba que, oficialment, PP, Vox i Ayuso (que ja és una marca pròpia) li aplaudeixen el discurs de la passada nit de Nadal, mentre que els seus seguidors, fa quatre dies, sortien al carrer a insultar-lo, amb l'escut de la Corona retallat de la bandera, acusant-lo de ser un fluix, o un venut, per “permetre” el govern terrorista i criminal de Pedro Sánchez. La polarització té males bromes, i Felip VI s'hi va deixar endur i n'ha sortit (i és possible que en surti encara més) escaldat. Li queda dir vaguetats sobre la Constitució i la democràcia, obviant que qui les ha trastocat greument al llarg dels anys han estat la Corona (els caps d'estat no poden practicar l'evasió fiscal, per exemple) i aquests partits que fingeixen aplaudir-lo però que en realitat s'enfoten de la seva feblesa i li desitgen el pitjor.
