Feijóo al nu
El problema dels líders sense atributs precisos és que quan decideixen fer un pas endavant per reforçar-se corren el risc que aflorin les seves limitacions i caiguin pel pendent. Ho està patint Feijóo amb l’anticipació del congrés del seu partit com una manera d'assegurar-se una futura candidatura a la presidència del govern abans que ningú el desafiï. Un gest que no deixa de ser un reconeixent implícit del perfil baix del seu mandat, que fins ara no ha trobat altre recurs que fer de la crítica al president Sánchez principi i final de la seva estratègia política. Molt poc bagatge per construir una alternativa prou potent per enviar el PSOE a l'oposició. I de cop, sembla que li pot sortir el tret per la culata. Han començat a aflorar senyals i moviments que insinuen una certa desconfiança al partit i al seu entorn. En especial, la inesperada irrupció en escena d'Aznar, que ha generat una certa inquietud. Què pot estar movent l’expresident? ¿Pur narcisisme, recordatori que encara hi ha jerarquies en la història del PP, o expressió dels dubtes que genera Feijóo? L’anticipació del congrés podria tenir conseqüències oposades al que s’imaginava del president del partit quan el va convocar.
En realitat, tot plegat, el gest i les reaccions, respon a una evidència: Feijóo no ha construït un lideratge que transcendeixi el marc del partit. I al PP cada cop n’hi ha més consciència. Què caracteritza la seva gestió? Una oposició sense projecte alternatiu. El discurs de Feijóo comença i acaba en l’escarni a Pedro Sánchez. Ni una sola idea, ni una sola proposta i, més greu encara, ni una sola decisió d’envergadura. Ni tan sols ha estat capaç de forçar la dimissió de Mazón després de la seva catastròfica gestió de les tràgiques inundacions del País Valencià.
Tant és així que al PP comença a agafar la idea que Feijóo és un obstacle en l’actual panorama. I que la seva trista expressió, el seu aire pesat, no ajuda a créixer. Feijóo apostava per l’ensorrament de Sánchez, però no sembla el cas. De fet, ara mateix Espanya és un dels països més estables d’Europa. El PP només té dues maneres de recuperar la presidència del govern: un projecte ambiciós que permeti guanyar terreny a l’espai de centre i arrossegar les dretes basca i catalana a la majoria parlamentària, o pactar amb Vox, que tal com estan les coses pot robar-li espai de manera significativa. En les dues hipòtesis el PP necessita recuperar molt terreny electoral i, per tant, un lideratge potent per no ser ostatge dels socis. Algú farà el pas?