El federalisme d’Antich i el d’Armengol
La mort de l’expresident Francesc Antich i les reaccions que ha provocat aquest fet han palesat el bon record que es tendrà del seu llegat en la política del nostre país. Les anàlisis més habituals han estat que va ser un home de caràcter tranquil i pactista, però també tenaç respecte a les pròpies idees. El dol pel seu traspàs ha abraçat amb sincera afectació tot l’espectre polític, la qual cosa permet intuir que amb els anys pot esdevenir, encara més, un símbol dels primers anys de l’autonomia balear.
Un aspecte del seu pensament polític també bastant repetit ha estat que tenia una important vocació federal. I això és cert, però crec que és important afegir-hi un matís. N’Antich valorava positivament el traspàs de competències, en gran part, des d’un punt de vista que podríem anomenar sobiranista. És a dir, el seu argument principal per augmentar l’autonomia balear no era (només) que els recursos i els serveis es gestionen millor des de prop (subsidiarietat) o que la legalitat del moment ho avalava, sinó també que com a país hi teníem dret. Aquesta idea es podia percebre més implícitament o explícitament dels seus discursos, solapant en molts de casos el seu soci PSM. En tot cas, la seva manera d’explicar l’estat de les autonomies a les Balears diferia molt de com comunicaven el café para todos altres líders del PSOE.
La gran diferència amb l’actual PSIB és evident. És cert que aquell era el moment que era. La segona onada de les descentralitzacions de l’Estat a les autonomies estava en marxa i encara era legalment possible dur-ne a terme moltes. Avui en dia ja no n’hi queden tantes per desplegar. Així i tot, el discurs més recent del PSIB en termes d’organització territorial es redueix principalment a una defensa del federalisme en abstracte pel que fa a Espanya, i al federalisme interior pel que fa a les Balears.
El primer es defensa una mica a la contra de les propostes centralitzadores del PP espanyol i Vox, però sense fer demandes concretes per aprofundir en ell i sempre dins d’una harmònica narrativa comuna amb tot el PSOE espanyol. L’argument principal és que dona resposta a la diversitat present a l’Estat, normalment referida les diferències culturals i identitàries. El federalisme interior, per la seva banda, el qual està especialment impulsat per les federacions pitiüsa i menorquina del partit, jo diria que és justificat al PSIB fent servir per igual els arguments de la identitat-illa a les Balears, el de subsidiarietat i el de la coherència amb la filosofia que s’aplica a escala estatal. En les darreres legislatures aquest procés ha estat el més actiu, ja que els consells insulars han anat assumint competències prèviament gestionades per la CAIB després de l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia el 2007.
Tot l’anterior sorprèn quan es pensa que al llarg de la seva carrera política Francina Armengol ha construït exitosament un perfil públic de defensora d’un model federal per a Espanya. De fet, el PSOE ho ha volgut capitalitzar recentment duent-la cap a Madrid en un moment en què li interessava mostrar-se com un partit representant de la ja esmentada diversitat per tal de neutralitzar l’independentisme català. Però més enllà de com a etiqueta ideològica, quin és el programa actual d’aquesta tradició a les Illes? Quins traspassos s’estan demandant?
En termes d’ideologia, Antich i Armengol són dos personatges que personalment semblen compromesos amb l’ampliació de l’autogovern, però en la pràctica les seves agendes de govern han diferit. I, pel que veim, la resta de figures del PSIB no sembla que hagin de canviar res en aquest àmbit. El context històric o el canvi sociològic de la potencial massa de votants socialistes o elits del partit podrien ser un dels motius pels quals es podria haver produït tal transformació de prioritats polítiques.
Sigui com sigui, és difícil imaginar el PSIB actual articular un discurs a favor de la sobirania de les Balears a partir de la idea implícita en el lema “quatre illes, un país, cap frontera” del govern del primer Pacte de Progrés. O per a inspirar qualsevol altra política pública. Però el problema és que no fent-ho es contribueix a degradar els fonaments en els quals es basa la legitimitat de les institucions pròpies, que no només són la constitució i l’Estatut d’Autonomia. A Espanya l’autonomia va ser aconseguida, en primer terme, per la pressió dels partits que ho veien com un dret del seu poble. La idea de ser o no un poble que té entitat a bastament per reclamar autogovern és un valor de partida a defensar (i difondre) si el que es vol és protegir i augmentar l’autogovern en el llarg termini.
