Fantasmes del periodisme

PalmaBerto romero és un tipus enginyós, dotat per a l’humor, que havia demostrat un gran talent per revertir els models de la comèdia de pares atabalats amb una visió àcida i sorneguera a Mira lo que has hecho. Per això, davant la premissa d’El otro lado, era lògic esperar una bona sèrie... d’humor. Una comèdia de terror que ajusticiés el molt parodiable univers dels fenòmens paranormals. Allò sorprenent és que es tracti, d’entrada, d’una proposta de fantasmes, investigació i resolució d’un poltergeist, tenyida de comèdia. I no al contrari.

Els guionistes aborden el drama d’una mare vídua i el seu fill atacats per un esperit al qual cal identificar i enviar definitivament a l’altre costat. Per situar-nos, això és més Verónica de Paco Plaza que Scary Movie.

Al capdavant de la missió estarà Nacho Prieto (Romero), periodista fracassat, que es troba amb el que sembla el cas de la seva vida. La seva nèmesi és Gorka Romero (Nacho Villalongo), antic company que triomfa en televisió amb un programa d’audiències inversament proporcionals a la seva ètica periodística. Però fins i tot en aquesta crítica al ‘periodisme de misteri’ –o més aviat a la defensa del rigor i la dignitat–, El otro lado surt victoriosa amb piruetes equilibrades sense renunciar a la mordacitat. “Potser és una mica alarmista, però tampoc som Informe Semanal”, justifica una redactora de l’espai a un dels capítols. Aquí no es mata únicament el missatger, sinó que s’assenyala sense traç gruixut i amb costumisme de bar –clar, el referent d’Álex de la Iglesia– aquests consumidors de continguts que denuncien el control de les elits, la CIA, Bill Gates, les farmacèutiques i els chemtrails. De la resta, la culpa serà de les vacunes i es donarà per bo allò llegit a qualsevol web o el que prediqui l’últim viral de TikTok.

El doctor Estrada (Andreu Buenafuente) no va arribar a conèixer les xarxes socials ni Iker Jiménez, però aquí apareix com a mentor del personatge de Berto Romero un Pep Consciències espectral del periodisme i la vida d’una altra època.

Buenafuente té algunes de les millors línies de guió amb aquest masclista, superb i ranci, que ni sap ni li interessa de què va tot això de la correcció política. Millor per al desenvolupament d’una història sobre molts més fantasmes –polítics i socials– dels que són registrats en una psicofonia.