La fam de petrodòlars de Rafel Nadal
Les úniques explicacions que Rafel Nadal ha donat per fitxar com a ambaixador tennístic de l’Aràbia Saudita es referien “al creixement i progrés” que pot veure’s “allà on miris”. De la seva frase il·lusionada ha de matisar-se que el creixement i el progrés són paraules molt relatives i en les quals sí que importa aquest “on miris”. Si miram, per exemple, l’informe 2022-2023 d’Amnistia Internacional sobre el país, el creixement i el progrés xoquen frontalment amb termes citats com tortura, maltractaments, abusos, violacions, discriminació de la dona, delicte en les relacions sexuals entre persones adultes del mateix sexe, execucions col·lectives, desallotjaments forçosos, judicis arbitraris i injustos, condicions inhumanes, persecucions, actuació deficient contra la crisi climàtica o pena de mort.
La monarquia absoluta a la qual Nadal està associant la seva imatge és una en què les dones no podien ni tan sols conduir fins fa només un lustre; i que amb prou feines ho està permetent perquè les necessita per posar-les a treballar, i créixer... a la seva manera.
Haurà pensat Nadal que el problema no ho és tant, perquè molts altres esportistes ja han acceptat un retir de luxe com el seu, pagat amb petrodòlars i vulneració de drets humans. Cristiano Ronaldo s’embutxaca 200 milions anuals i a Jon Rahm el van convèncer amb 500 milions. Però no, no els mou el creixement i el progrés sinó l’avarícia.
Nadal ha fet de la discreció i la temprança, senyals d’identitat de la seva carrera i figura pública. Sap que té crèdit d’imatge suficient per aguantar les envestides de les xarxes socials i que l’efecte s’esvaeixi mentre ell factura sense patir-ne les conseqüències. No obstant això, la consciència i el compromís ètic haurien de ser més importants que el que pot arreglar un publicista amb una bona estratègia. No n’és el cas.
Des d’aquest moment, Nadal s’ha convertit en un peó més de l’emblanquinament d’un règim desigual i repressor que baralla, amb doblers, per guanyar-se un prestigi internacional a través de l’esport, un sector que transmet valors contraris als que el monarca saudita aplica als seus súbdits.
La fam de títols esportius s’ha estès al compte corrent com a còmplice d’una realitat que, miris on miris, és més pròpia d’un documental de denúncia que d’una final de Grand Slam.
