La factura

Uns polítics diuen que l’Impost del Turisme Sostenible hauria de pujar dos euros. Altres en volen quatre. Demà algú en proposarà sis. Mentrestant, els hotelers s’ho miren de reüll, no fos cas que aquesta subhasta acabi pujant massa. Per l’altra banda, hi ha un Govern que procura no banyar-se gaire, no fos cas que algú li passàs factura a les pròximes eleccions. Jo escolt uns i altres amb certa fascinació, perquè sempre em queda la mateixa pregunta: dos o quatre, en base a què? Per què quatre i no tres? Per què dos i no set? Quin càlcul ens ha duit exactament fins a aquella xifra?

Que jo sàpiga, cap. És una manera ben curiosa de fer comptes: primer decidim quant volem cobrar i després ja mirarem què costa. Si anam a sopar i quan demanam el compte el cambrer ens pregunta si preferim pagar dos, quatre o sis, segurament li demanarem una cosa més elemental: la factura.

Idò això és exactament el que ens falta.

Quan un turista parteix de les Illes ha pagat l’hotel, el restaurant, l’avió, el cotxe de lloguer i tot el que li hem volgut cobrar. Però hi ha una altra factura que no sabem si ha pagat sencera: la dels efectes que la seva estada deixa sobre els altres. Hi ha, per tant, molts comptes sense cobrar. Però no són ben bé del turista. Ell paga el que li demanam. Som nosaltres que no li hem presentat tota la factura.

Els economistes en deim externalitats: efectes d’una activitat sobre tercers que no queden recollits en el preu. La factura que cercam és el cost que aquests efectes tenen sobre el benestar dels qui vivim aquí. I no n’hi ha prou amb sumar les despeses de les administracions. Una part del cost apareix als pressuposts públics; una altra la patim en forma de congestió, pressió sobre l’habitatge, escassetat d’aigua, saturació d’espais o, senzillament, pèrdua de temps i de qualitat de vida.

No tot serà fàcil de convertir en euros. Què val una hora perduda dins un embós? Quin cost té el fet que trobar habitatge sigui cada vegada més difícil? No saber posar preu a una cosa és molt diferent de pensar que no costa res.

Hi ha una altra qüestió que per a mi és important. Quan parl de turisme no pens només en qui dorm a un hotel o en un habitatge vacacional. També pens en qui té una casa a les Illes i hi ve a passar les vacances. Que dormi a ca seva no fa desaparèixer els efectes de la seva presència. Aquella casa forma part del parc residencial, encara que s’utilitzi només una part de l’any; i quan està ocupada consumeix aigua, utilitza carreteres, infraestructures i serveis.

A la factura, per tant, li hauria de ser bastant indiferent on dormim. Un hotel, un habitatge llogat o una segona residència poden generar costos diferents, però tots han d’entrar al compte. Si només miram les places turístiques reglades, deixam una part de l’activitat fora de la fotografia.

I tampoc basta comptar caps. No és el mateix venir tres dies que passar-hi tres mesos. Importa quanta gent ve, però també quant de temps hi és, quan ve, on es concentra i quina pressió exerceix sobre recursos que no són infinits. Per això, més que de nombre de turistes, preferesc parlar de nivell d’activitat turística.

A més, la factura no té per què créixer al mateix ritme que l’activitat. Un cotxe més en una carretera buida gairebé no es nota; en una carretera col·lapsada és una altra història. Amb l’aigua, l’habitatge, els serveis i determinats espais pot passar una cosa semblant. Quan ens acostam als límits, afegir més activitat ens pot sortir cada vegada més car.

Això és el que hauríem de saber. No cerc una gran xifra que digui “el turisme costa tant”. M’interessa saber quina factura tenim amb diferents nivells d’activitat i com canvia quan augmenta o disminueix. Potser alguns costs creixen poc i d’altres, molt. No ho sabem. I aquest ‘no ho sabem’ em sembla bastant més rigorós que algunes xifres que circulen amb una seguretat admirable.

I així tornam als dos euros i als quatre. A estones, el debat sobre l’Impost del Turisme Sostenible pareix una subhasta al revés. Jo començaria per una cosa bastant menys emocionant: faria la factura.

La faria, això sí, sense decidir abans quin resultat ens agradaria obtenir. Si hi ha efectes positius que no estiguin ja recollits en l’activitat econòmica, també han d’entrar al compte. Si hi ha coses que no podem estimar amb prou rigor, s’ha de dir. No cercam que la factura surti grossa ni petita. Cercam que sigui creïble.

Després hi ha els hotelers. Les patronals representen els seus associats i és ben legítim que es preocupin pels marges, els costos i la competitivitat de les seves empreses. El que seria més sorprenent és que es preocupassin primer pel nostre compte de resultats. Els hem d’escoltar, naturalment. Coneixen el negoci i tenen informació que necessitam. Però una cosa és escoltar-los i una altra, donar-los la calculadora.

Quan una patronal diu que quatre euros poden perjudicar la competitivitat, pot tenir raó. També podria resultar que quatre euros fossin massa poc. Sense conèixer la factura, no sabem ni una cosa ni l’altra. La factura de les Illes no la pot calcular qui té interès en el fet que surti barata. I tampoc em tranquil·litzaria gaire que la calculàs qui té interès perquè surti cara.

Jo encarregaria la feina a un grup d’experts de reconegut prestigi, independents tant dels sectors afectats com del Govern. Economistes i especialistes en habitatge, aigua, mobilitat, territori, serveis públics i medi ambient. Amb les dades, la metodologia i els possibles conflictes d’interès damunt la taula. Que calculin el que es pugui calcular, estimin amb rigor el que s’hagi d’estimar i diguin també el que no podem saber.

Llavors sí que tindríem un debat polític interessant. Quina part dels costos externs ja està coberta? Quina queda sense pagar? Qui l’ha d’assumir? Té sentit cobrar igual a formes d’activitat que poden generar costs diferents?

Llavors sí que podem discutir com l’hem de cobrar.

Fins aleshores podem continuar amb els dos euros, els quatre o la xifra que faci més fortuna aquella setmana. Però no confonguem una posició política amb un càlcul econòmic.

Dos, quatre o quaranta?

No ho sé.

I em sorprèn que hi hagi tanta gent que sí.

Només sabrem si són dos, quatre o quaranta quan tinguem la factura.

Ja és hora de fer-la. I només llavors sabrem de quant és, realment, el compte sense pagar que el turisme ens deixa cada temporada.