A Europa, tampoc
Em sembla una obvietat a la qual no cal donar més voltes: l’estat espanyol mai no permetrà, per vies netament democràtiques, la independència de Catalunya. El seu projecte de nació, l’article 2 de la Constitució de 1978, no és que no prevegi aquesta possibilitat, sinó que està pensat per evitar-la amb totes les armes a la seva disposició. Ho diu explícitament quan posa l’exèrcit com a garant d’aquesta unitat al seu article 8. Especular sobre si seria capaç d’arribar a l’extrem de fer-lo actuar és ociós: ho faria, i amb el suport entusiasta de la majoria dels seus ciutadans.
Però abans d’arribar a l’exèrcit, l’Estat té molts altres instruments al seu servei, com hem pogut comprovar. Ha disposat de capacitat executiva, legislativa i judicial, totes amb una “independència” perfectament coordinada per aturar un procés que van arribar a pensar que se’ls escapava de les mans. I ha recorregut als aparells d’intel·ligència, que és com a tot arreu s’anomenen els serveis d’espionatge, que delimiten de manera imprecisa amb les clavegueres dels estats. La millor definició d’estat segueix sent la de Max Weber: un aparell coercitiu que té el monopoli de l’ús legítim de la violència. O, si es vol, qui decideix quan la violència -i quina violència-és legítima.
Les vies democràtiques ja les vam provar totes. Aquí sempre s’havia volgut arribar a un acord amb l’estat espanyol per celebrar un referèndum d’autodeterminació. I el referèndum del Primer d’Octubre de 2017 només va ser unilateral per a l’estat espanyol, però va ser de naturalesa democràtica a Catalunya. I si va servir per a alguna cosa, va ser per fer visibles els límits de la democràcia espanyola.
De manera que si les més grans mobilitzacions populars i la participació heroica en aquell referèndum no van tocar la fibra d’aquesta “democràcia plena” que diuen que és Espanya, sisplau, no insistim ara amb aquesta broma del “diàleg i concòrdia” com a vies per arribar a l’autodeterminació. La ingenuïtat dels qui vam participar de bona fe en la dotzena d’anys de procés independentista, confiant que una força popular massiva entendriria democràticament l’estat espanyol, és insignificant al costat de la dels qui creuen, o volen fer creure que, lliurat en una taula de diàleg, la raó democràtica dels catalans pot vèncer un torcebraç amb la raó d’estat d’Espanya.
Tot això és tan obvi que fa mandra, si no vergonya, haver-ho de repetir. Però hi ha un altre fet que cal afegir per no tornar-nos a enganyar: els estats es defensen entre ells. Fa anys, en una visita a les institucions de la Unió Europea, un molt alt funcionari ens ho va dir sense embuts: la UE és una organització orientada per damunt de tot a la defensa mútua dels estats que en formen part. Confiar que algun estat europeu es mullarà a favor de la voluntat democràtica dels catalans és delirant. Se’ls pot incomodar, se’ls pot mirar d’avergonyir i fer-los posar vermells. Però mai no trairan la lleialtat recíproca que garanteix la seva integritat. Ho acabem de veure amb l’afer Pegasus: allò de “no hi podem intervenir perquè són assumptes interns” amaga just tot el contrari. De fet, volen dir: “No hi volem intervenir perquè ens exposa a les nostres pròpies vergonyes”. L’única manera de ser respectats per la Unió Europea és... ser-hi com a estat. Aquest és el cercle viciós que caldria trencar.
Dit a la brava: confiar en la Unió Europea és tan càndid com confiar en una taula de diàleg. L’únic que es pot esperar d’una i altra és la domesticació i l’esmorteïment de l’aspiració sobiranista. Aquesta és la seva poc subtil intenció: reconduir l’independentisme cap a expressions dividides, radicalitzades i minoritzades, que siguin fàcils de criminalitzar i d’arraconar políticament i socialment. No ens volen desapareguts, no: ens volen ferits i ressentits. Seria bo no perdre-ho de vista.
