“S'està a casa, no treballa”

Una gran amiga meva sempre diu que si els futurs directius volen desenvolupar habilitats per actuar en entorns altament competitius i potenciar les habilitats per a la presa de decisions, no cal que es matriculin a cap màster d'administració d’empreses, que acabaran abans si parlen amb alguna d'aquelles dones que van dedicar-se cada dia, tota la vida, a portar una casa.

Recordo ara la meva mare i sembla que vinguem de l'edat de pedra, amb aquella dedicació integral al govern de la família, tant per a les qüestions d'educació infantil com d'intendència i administració del pressupost, i amb el manteniment actiu d'un radar que detectava a temps les amenaces externes i internes.

I tot això, fet amb una bona actitud (a les escoles de negocis s’insisteix que l’actitud és el més important). De queixes, les justes. Avui entenc que aquella feinada representava un desplegament enorme de talent i habilitats, però aleshores l'àmbit domèstic no tenia cap prestigi social, i, encara pitjor, tenia un mínim reconeixement dins de la mateixa família. Era així, i ja està. Cadascú complia amb la seva obligació, i la seva era el govern i l'execució de les feines de la casa, que de la cuina a la planxa, passant per la màquina de cosir, tot estigués sempre a punt. De professió, sus labores. Miro enrere i em fa mal.

Aquell paper abnegat, exercit de manera massiva i semblant per les dones d'aquelles generacions, ens ha maleducat a tots i ha contribuït a la perpetuació d'esquemes masclistes. De fet, encara ara passa el mateix amb el pes de les cures, o les mateixes feines de la casa, que suporten les dones, fonamentalment. Afortunadament, els temps estan canviant, però ja no podrem reparar l'egoisme d'una època en què d'una dona mestressa de casa es deia, a sobre, que no treballava.