13/06/2022

Espanya, diferent

3 min
Uns homes conversen mentre uns nois els netegen les sabates

La setmana passada el flamant, presumptament moderat i regionalista líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, en la seva estrena al Senat, li preguntà retòricament a Pedro Sánchez: “¿Puede usted dejar de estar a la altura de las minorías independentistas y ponerse a la altura de la mayoría de los españoles?” I tot seguit sentencià: “Usted va en la dirección opuesta a España y tiene dos copilotos que no creen en España”. L’endemà, la portaveu parlamentària del PP al Congrés, Cuca Gamarra, li etzibava al president Sánchez: “Difícilmente puede hacer política de estado cuando ha metido en el puente de mando a todos los enemigos de la nación”.

L’argumentari no té res de nou. Des de l’inici de l’actual legislatura espanyola, les diverses faccions de la dreta han intentat deslegitimar el govern Sánchez pel fet que ha arribat al poder i s'hi ha mantingut amb el suport d’unes forces polítiques que les dretes consideren traïdores, deslleials i enemigues d’Espanya. La mateixa senyora Gamarra ha assegurat manta vegada que “aquí gobiernan los independentistas” i ha denunciat “la pesadilla de gobernar con Podemos, Esquerra y Bildu”.

És a dir, que segons aquesta diguem-ne doctrina, no tots els posseïdors de DNI i passaport espanyols són iguals ni tenen els mateixos drets. Aquells que voten PP, Vox, Cs i fins i tot el PSOE poden esperar que els seus representants polítics construeixin majories per aprovar lleis o per governar les institucions estatals. A aquells altres, rèprobes, que voten independentista –ja sigui català, basc o gallec– o bé una opció situada a l’esquerra del PSOE, se’ls tolera a les Corts, però el fet que gosin participar del govern, o votar-hi a favor, o aprovar-ne els projectes de llei, constitueix un sacrilegi, un crim de lesa pàtria, perquè “no creen en España” i són “enemigos de la nación”. Vaja, que més de dos milions de ciutadans (sumo tots els vots independentistes del 2019), 4,6 milions si hi afegim els d’Unides Podem, comuns, etcètera, no tenen dret a participar en la governació d’un estat al qual paguen els impostos.

I no, no és un més dels perniciosos efectes del Procés. Quan el 1901 el doctor Bartomeu Robert exercí com a primer portaveu del catalanisme parlamentari, a Madrid el van rebre i el van interpel·lar talment com si fos una versió amb levita de José Martí, Antonio Maceo i els altres líders de la rebel·lió independentista cubana, algú que volgués trasplantar el secessionisme antillà a la península Ibèrica. Quan el 1993 Pujol va donar al PSOE de Felipe González un suport parlamentari imprescindible, la caverna hispana presentà el president català com un perseguidor ferotge de la llengua castellana; de manera que acceptar els vots d’aquell tirà hispanòfob per seguir governant constituïa una vil traïció. Quan el 1996 va ser José María Aznar a qui els escons convergents van permetre arribar a la Moncloa, un humorista madrileny progre postil·là: “...pero el que manda lleva barretina...” Etcètera, etcètera.

I bé, això, aquesta concepció patrimonial, exclusivista i excloent de la nació, de la pàtria, aquesta tesi segons la qual qui no concep Espanya com la conceben aquells que se n'arroguen el monopoli no té dret a incidir ni influir sobre el seu govern, no és un comportament general que passi arreu del món democràtic. Ben al contrari.

Al Regne Unit del 1900, el nacionalisme irlandès ben present a Westminster oferia el seu suport parlamentari a aquell dels dos grans partits (liberals i tories) que estigués disposat a promulgar la Home Rule. Però ningú considerava que acceptar els seus vots deslegitimés un govern o el convertís en un gabinet traïdor o antipatriota. Aquests darrers lustres, ¿vostès han sentit que algú a Londres consideri inacceptables els vots del Partit Nacional Escocès –obertament independentista– a favor d’una llei, d’una moció...?

A la Cambra dels Comuns del Parlament canadenc, al llarg de les darreres tres dècades, el Bloc Quebequès (BQ) –que preconitza sense embuts la independència de la província francòfona amb un programa fermament socialdemòcrata– ha intervingut amb tota naturalitat en la política federal; és a dir, ha donat suport a uns governs a canvi de concessions a favor dels interessos quebequesos, i ha pactat mocions de censura contra altres. Però mai ningú no ha qüestionat el dret del BQ a fer una cosa o l’altra, ni la legitimitat de la seva actuació en el marc de la política general canadenca.

A Bèlgica, la Nova Aliança Flamenca (Nieuw-Vlaamse Alliantie), partit que propugna un Flandes independent i republicà en el marc de la Unió Europea, no tan sols participa de ple en la política federal belga, sinó que entre el 2014 i el 2018 va formar part destacada (pel seu pes electoral) del govern d’un estat que, en teoria, vol destruir. Però al Plat Pays ningú no s’escandalitzà, ni cridà a l’apocalipsi, ni sostingué que no es pot governar allò en què no es creu.

Per desgràcia, i com sostenia el fundador del Partit Popular, Spain is different.