Escopir a la gespa
La victòria del FCB femení a la final de la copa d’Europa serveix per evidenciar d’una manera prou clara el canvi cultural que s’està experimentant a molts nivells. Sembla que d’un dia per l’altre tothom sap de futbol femení, que se’l valora i aprecia, que es demana que les jugadores cobrin més, que fins i tot se les posa d’exemple de bon joc i de virtut de treball en equip per sobre de les estrelles masculines, envoltades sempre de milions d’euros i de vanitat grollera.
El futbol femení podria arribar mai a eclipsar el futbol masculí? Seria bo que s’arribés a aquest punt: les masses aficionades semblen tan deleroses d’aplaudir el bon joc d’una dona com el d’un home, i a tot això potser s’hi suma l’afany de contribuir amb l’entusiasme popular a donar carta de normalitat al que sempre hauria pogut ser així.
Si les dones omplen estadis, fan vendre samarretes, omplen portades de premsa esportiva i fan anuncis, i les millors d’entre elles són disputades pels grans equips, en pocs anys tindrem un plegat d’estrelles femenines, que podrien arribar a ser tan referencials –pel bo i pel dolent, siguem realistes– com ho han estat sempre els futbolistes.
Perquè la temptació serà, em temo, voler fer del futbol femení una cosa diferent o més íntegra i pura, com si, pel fet de ser dones, ja es pressuposés que han de ser més educades amb els àrbitres, més bones a l’hora d’encarar les derrotes, més generoses en les victòries, fins i tot menys teatralment queixoses després d’una falta contundent, etc. Ja s’ha dit que una cosa bona del futbol femení és que no se les veu escopir a la gespa, ni tampoc netejar-se el nas a pressió, com habitualment fan els mascles... És com si, pel fet ser dones, se’ls demanés o pressuposés una exemplaritat afegida.
I està molt bé que siguin millors persones que el catau de narcisistes vanitosos i milionaris que solen poblar els equips de futbol d’elit masculina, però que s’apreciï sobretot el contrari d’això, en elles, fa que tot plegat agafi un airet més aviat caspós. Encara s’espera de les dones que siguin més generoses, atentes i complaents, i netes; posar-les damunt d’un pedestal pot ser una forma de degradar-les.
Una reflexió que potser va més enllà del futbol podria ser la que es demana si a aquest esport se l’ha de jutjar en comparació amb el dels homes o no; si s’ha de ponderar el joc de les dones amb relació amb el dels homes o bé se l’ha de mirar i apreciar d’una altra manera. Pot ser evident que el futbol de les dones serà més lent, o que, amb la mida de les porteries i la mida de les porteres, serà més fàcil fer gols, o si hi haurà menys contacte físic, o faltes; tot això farà que el públic hagi d’aprendre a gaudir d’una altra mena de joc, que serà diferent, i no reduïble a ser jutjat com una imitació “inferior”, o tova, del vertader joc, el dels homes. I el repte que això suposa pels milions d’aficionats al futbol que poden acabar, o no, fent d’aquesta disciplina un espectacle que, llavors sí, igualaria el futbol dels homes amb tot el seu meravellós absurd.
