Escassetats globals
El Regne Unit es col·lapsa. El país de Boris Johnson és avui l’aparador d’una escassetat que comença a agafar proporcions globals. La lògica del nosaltres primer ha entrat en competició amb el món del proteccionisme i l’acaparament. El mite de la sobirania i el control, que justificava tot l’argumentari del Brexit, es buida de contingut a la mateixa velocitat que ho fan els prestatges d’alguns supermercats o els assortidors de les gasolineres. Falten transportistes, treballadors per als escorxadors i temporers per a la fruita. Quina ironia: falten immigrants. Els treballadors europeus completaven l’economia britànica, que ara, víctima d’una tempesta perfecta global, tem el retorn d’un altre Hivern del Descontentament, com el que ja va viure James Callaghan el 1978. El primer ministre assegurava aquest cap de setmana que tot és part d’una transició cap a nous models econòmics i laborals. La seva secretària d’estat d’Afers Exteriors, en canvi, s’espolsava responsabilitats amb la teoria que són les empreses i no pas els ministres els qui han d’arreglar el daltabaix.
El Regne Unit és el primer coll d’ampolla per on s’ha escolat una crisi d’escassetat que, com ja va passar amb la pandèmia de la hiperconnectivitat, comença a mostrar símptomes, rèpliques i nous brots arreu del món.
Dependències. Quan encara estem intentant imaginar com serà el món postcovid, i com es repartiran els fons europeus per a la recuperació de la pandèmia, un nou sotrac torna a escanyar el creixement. És el recordatori constant que tots seguim sent dependents els uns dels altres. Les cadenes de valor globals que van entrar en xoc a l’inici del coronavirus hi tornen ara en la nova cursa global per acaparar recursos: els recursos que han d’alimentar el retorn a la vella normalitat de la producció manufacturera i la seva distribució logística a escala planetària; i els que seran imprescindibles per a la transició cap a una economia verda i digital.
No és només una nova disrupció de l’oferta. És que el món segueix en competició amb ell mateix. Com si no haguéssim après res. Esperant un nou ordre que es manifesta, en canvi, en forma de confrontació geopolítica bipolar; de xoc comercial, tecnològic i estratègic entre la Xina i els Estats Units. Mentre l’escalfament global i el desastre climàtic avancen a un ritme inexorable.
Reserves. El govern xinès ha ordenat l’acaparament de recursos energètics al preu que sigui per evitar que es multipliquin els talls d’electricitat que ja hi ha hagut a algunes ciutats del nord-est del país. La Xina s’enfronta a la seva pròpia crisi energètica per falta de carbó, i això l’ha portat a impulsar les compres de combustibles fòssils abans que arribi l’hivern.
L’Índia també ha reconegut que les 135 centrals tèrmiques del país ja només tenen, de mitjana, quatre dies d’estoc de carbó, mentre que a l’agost treballaven amb marges de 13 dies de subministrament. Els preus del gas i de l’electricitat a la major part del món s’han encarit.
La disputa entre Algèria i el Marroc posarà encara més pressió a l’abastiment de gas a Europa, i especialment a Espanya. Si a això hi afegim la davallada del subministrament als gasoductes russos que travessen Ucraïna cap a la Unió Europea, les reserves dels Vint-i-set estan a nivells històricament baixos. La tardor comença incerta. La confrontació global és de llarg recorregut.
Carme Colomina és periodista.
