02/06/2023

Epitafi distòpic del poble català de Mallorca

3 min

I de sobte, caigué la tempesta. Ja feia setmanes que els migdies s’emboiraven ferm. Els més previsors havien fet les feines d’habitud en aquestes circumstàncies: havien girat la canal, havien revisat aquella teula mal col·locada després de la darrera ventada, o s’havien entretengut a llevar la fullaca de devora els embornals.

Fetes aquestes feines o sense fer, l’aigua caigué igualment emplomada. I venia tota de ponent. Ja ho diuen, que d’allà, ni vent ni gent. Els carrers esdevingueren torrents. Els sementers de les foranes dels pobles eren autèntiques planures pacífiques d’aigua embassada, tan bella per als ulls com nociva per a la terra, després del temporal.

El cel blau havia plogut com sempre li havia agradat de ploure i la terra rebia l’aigua amb una mescla tèrbola de gratitud i assadollament submís. Les voreres congriaven un verdet pudent que feia venir arcades als vilatans més lletruts, poc avesats a l’esplendor desbocada de la natura illenca.

Aparegué dins la fosca de la nit, encara amb el renou de l’aigua degotant de les canals, na Margalida de can Nina. Feia mamballetes, saludava majestàticament, reia amb efusivitat. De fet, ja feia dies que no podia acopar. Aquell rictus seu tan habitual de dona enfadada s’havia endolcit ara de forma inusitada. Al costat, en Llorenç Genetó, eufòric, saludant el públic, ara tu, ara ell, ara l’altre, com ho fan els futbolistes a peu de podi, just abans de rebre la copa de vencedors d’una final qualsevol. O de la Xàmpions. És igual la competició, perquè guanyar fa riure, sempre.

Prengueren el micro i la paraula. La prosòdia. Els ritmes. Les paraules triades. “Ep, digueren alguns, això és gent del país”. Campos sempre amb el contraban de Santanyí. Vergues emmarcades. Mallorca rebobinava amb el llum del projector encès. Les imatges es veien en retrocés, primer Armengol, després Bauzá, Antich, Matas, Soler… I de sobte, cop en sec, el cinematògraf s’aturava i envestia als espectadors l’aroma inconfusible de l’arròs brut; se sentia, presentíssim, el cric-cric de la cotna de la porcelleta, acabada de sortir del forn, ja dins els barrams postissos dels comensals. Dins un Audi, travessant el túnel de Sóller a la velocitat de la llum, Gabriel Cañellas compareixia a Can Penasso a l’hora del pijama i el cafè.

Els homes tornaven a dur corbata i roba de tergal. Fosca. De la mà de l’hereva de can Nina i d’en Genetó, Mallorca tornava a ser dels mallorquins. Tornaven a sortir a rotlo els cacics. Talment els homes de Harrelson, elegants com els cambrers de Can Barbot, desfilaven somrients les bubotes espectrals de Francesc Gilet, Joan Simarro, Jeroni(mo) Saiz, Bartomeu Cabrer, Gaspar Oliver, Jaume Cladera, els germans Forcades… Eren, tots aquells homes, tan mallorquins, que ni els calia exercir-ne per demostrar-ho.

Cañellas davallava del cotxe oficial talment com un Jordi Pujol amb calçons amb bufes, corona i ceptre de rei. Darrere darrere, Jeroni Albertí i Maria Antònia Munar li aguantaven la capa, un a cada cap. “Tanta cultura fa oi”, repetia, mentre s’espolsava, talment miques d’un pa alís, els bitllets de mil duros de damunt la pitera.

Enmig de l’ovació general, anacrònic i distòpic, s’elevava, com l’enxaneta que corona un castell d’estultícia, Jorge Campos amb una motoserra: “Vamos a acabar con todo lo mallorquín”, deia mentre feia estelles l’escala d’anar collir figues de José Ramón Bauzá. Els esquitxos de les sobrassades tenyien les estovalles de tela de llengos del vermell encès del tap de cortí.

Els derrotats, arraconats en els seus nínxols d’aigua estancada, de cultureta i renúncia, atàvicament acomplexats, comprenien ara amb savis dits de cec la magnitud de la seva orbetat. Hi ha coses que, com la merda, sempre tornen a surar, pensaven, mentre dins el llot intentaven enfonsar la femta amb la mà esquerra mentre per la dreta sortien talment bombolles pilots rodoníssims d’excrements.

Devastats, alguns preparaven la immolació amb cordons sanitaris al voltant del coll, d’altres es protegien de la inevitable sodomització amb cinturons de castedat fets de canyes i pells de conill. Els guardians de les essències de la tribu escaïnaven com gallines escanyades, els pacients belaven dins els hospitals en una llengua incomprensible i alguns mestres d’escola llevaven l’arna d’unes camisetes de color verd. Tothom hauria de passar per l’embut.

Sempre endavant, sempre cercant respostes, partiren tots dins el tramvia volador cap a l’eterna promesa de la terra inexistent, que es feia petita, petita, petita, fins a fondre’s com la penya més minúscula, com l’illot més insignificant dins l’aigua blava i verda de la mar gran. Des del fons del fons, més enllà de l’Atlàntida esbucada, luminiscents, resplendien unes lletres: “Aquí jeu, vexat, vençut i embambat, el poble català de Mallorca”.

Periodista
stats