Encara soc aquí
Sánchez no perd puntada. Ha saltat a la primera oportunitat que ha tingut: no a les exigències dels Estats Units d’augmentar la despesa militar fins a un 5% del PIB. Un missatge del gust de bona part del seu electorat, que li dona una mica de color al seu perfil tocat i confirma que ara per ara la seva agenda no inclou la possibilitat del pas enrere. Són dies de molta fressa i poca endreça. I el PP només fa soroll, incapaç d’afrontar aquesta crisi amb iniciatives concretes que marquin perfil: es limita a fer girar la sínia al ritme del "capo Sánchez".
El cas Santos Cerdán no és un fet gens menor. És la irrupció d’un treball de corrupció sistemàtica per part d’un grup organitzat que havia aconseguit instal·lar-se al cor del poder executiu: just al costat del president del govern. L’oposició, com és lògic i natural, ha fet soroll, però, potser perquè el PP ja havia fet de la cridòria la seva manera d’estar en el món, la veritat és que s’ha creat un clima més d’impàs que de ruptura. Que es tradueix, en l’opinió general, en una mena de frustració. I ara què?
Han agafat el president aparentment descol·locat, o almenys és el que ell pretén transmetre: "M’estaven aixecant la camisa i jo sense adonar-me’n", que és una excusa que el que mana no es pot permetre. I l’oposició queda a l’espera que caigui sol i amb el mínim esforç per part seva. Més enllà de la cridòria, poca cosa: ni un senyal que pugui donar la confiança que ells operarien d’altra manera. La motxilla del PP ve carregada, i més ara, amb el pes afegit de la insolència de l’extrema dreta, que creu que per la pàtria val tot. El resultat és un peculiar standby: com si tothom esperés alguna nova revelació que accelerés les coses i donés la feina per feta. En aquest context és Sánchez el que troba encara una oportunitat per jugar les seves cartes. El no a les exigències de Trump en el camí cap a la guerra li permet demostrar que segueix viu en un tema molt sensible per a bona part del seu potencial electorat. Una manera de dir "encara soc aquí". En un moment en què s’havia decretat un compàs d'espera per si cau una filtració decisiva.
Què passarà? La sensació és que la ciutadania està a l’aguait. Que la dreta no dona prou confiança per accelerar les coses. Que Sánchez trontolla i que l’opinió pública està expectant. Tot plegat genera una sensació d’un cert vertigen: qui mana aquí? ¿Sánchez pretén tirar fins al 2027 perquè no té res a amagar, o manté el tipus a veure fins on arriba la dilació de la bomba? Mentrestant, a l’altre cantó no saben com aprofitar la via d’aigua i esperen que es faci més gran tota sola. El que serà, serà. La deixadesa d’uns i altres és un regal per a l’extrema dreta.
