30/05/2022

Èmuls de Putin

4 min
Una aula amb pupitres

No descobreixo res de nou, però crec que val la pena tornar-ho a subratllar: la interminable batalla legal, judicial i política al voltant de les llengües i de l’ensenyament a Catalunya no es lliura sobre la realitat lingüística ni a les aules ni als carrers, sinó en un terreny que podríem qualificar d’heràldic; es tracta de saber quina llengua-símbol ocupa una posició més alta, més preeminent, més hegemònica. Per dir-ho a la manera de Quevedo, la batalla no és por el huevo, sino por el fuero.

Tothom a Societat Civil Catalana, a S’ha Acabat!, a Impulso Ciudadano, a la Asociación por la Tolerancia, a l’Asamblea por una Escuela Bilingüe, al Centro Libre de Arte y Cultura, al PP, a Ciutadans o a Vox, si viu a Catalunya, sap que el castellà no hi corre cap perill ja no d’extinció, sinó ni tan sols de retrocés. Al contrari: la legislació general espanyola, la realitat sociolingüística en moltes zones del Principat, el panorama audiovisual, els darrers corrents immigratoris, els nous suports comunicatius, la dimensió mateixa del castellà com a llengua global, bufen a favor de refermar la seva solidíssima implantació al nostre país. Si algun membre de les entitats i partits abans esmentats temés sincerament que els seus fills, o nets, o nebots, puguin acabar l’escolaritat sense parlar el castellà, caldria posar-lo en tractament mèdic urgent, perquè la seva relació amb la realitat seria preocupantment defectuosa.

Però no és el cas. Ni això, ni la possibilitat que, en algun racó de la Catalunya rural, hi hagi un escolar que no domini massa la llengua de Cervantes, no ha motivat cap demanda judicial ni cap denúncia política. Les ha motivat el raonament segons el qual “como estamos en España, tengo derecho a que mis hijos [o els dels altres] sean escolarizados en castellano”. Les ha motivat el rebuig que, “en España”, la llengua prevalent, la llengua alta, ni que sigui en un àmbit concret com l’escola, pugui ser altra que el castellà. Les ha motivat, en fi –almenys, entre els estrategs de la lluita contra la immersió–, la idea que, si l’escola deixa de ser l’àmbit d’aprenentatge general del català, aquest, en el termini d’una generació, entrarà en una dinàmica irreversible de dialectalització i de residualització. Vaja, que s’haurà assolit en democràcia aquell procés exitós d’espanyolització que el franquisme no aconseguí en dictadura.

Perquè, no ens enganyem, la invocació al bilingüisme que fa tota la teranyina associativa hostil a la fortalesa social i política del català no és més que un recurs tàctic. En el món globalitzat no hi ha cap societat que pugui mantenir indefinidament en el temps un bilingüisme equilibrat, fifty-fifty; una de les llengües sempre acaba assolint l’hegemonia en detriment de l’altra. I l’esperança dels falsos bilingüistes és que, amb el català encara més afeblit des del punt de vista legal per la via de sentències com la del 25 %, el predomini del castellà a Catalunya sigui imparable.

Alguns opinadors catalans amb esperit de policies indígenes al servei de la metròpoli sostenen des de fa anys que tota la culpa és del Procés, perquè aquest ha convertit la llengua catalana en bandera de part i l’ha associat amb l’independentisme. El Procés? I quin Procés, quin independentisme rampant hi havia el 12 de setembre de 1993, quan el diari Abc titulà en portada “Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”? La realitat és més aviat la inversa: van ser les dècades de campanyes de premsa tan mentideres com hostils, i el degoteig de resolucions judicials que anaven minant la posició legal d’aquella que l’Estatut considerava la “llengua pròpia”, va ser tot això el que va empènyer molts catalanoparlants a concloure que només un estat independent podia garantir la supervivència del català a mitjà termini. Si l’argument suprem dels impugnadors de la immersió és que “estamos en España”, la conclusió de molts defensors del català sembla òbvia...

Deu ser influència de l’actualitat internacional, però l’argumentari dels Carrizosa, Garriga i tutti quanti em sembla significativament semblant al de Vladímir Putin. Aquest és amo absolut d’un país fortament armat i amb 17 milions de quilòmetres quadrats de territori, però es declara amenaçat i assetjat per la pertinença a l’OTAN de veïns minúsculs com les repúbliques bàltiques, o fins i tot per Finlàndia i Suècia. L’espanyol té 580 milions de parlants, però els polítics que l’exploten a casa nostra el descriuen perseguit i encerclat per una llengua amb 10 milions de parlants com a màxim. Putin, per justificar la invasió d’Ucraïna, diu que a Kíiv hi ha un règim nazi, que els ucraïnesos practiquen un genocidi contra les poblacions russòfones del Donbass... Cs, PP, Vox, els seus satèl·lits civils i els seus corifeus mediàtics, per justificar llur guerra de desgast contra el català, titllen la política lingüística de la Generalitat de supremacista, etnicista i obra –va dir Ignacio Garriga l’altre dia– d’un “gobierno golpista”.

Les afinitats electives són fascinants d’observar: nacionalisme imperialista, fakes sistemàtiques, intoxicació mediàtica i fals victimisme.