Llegim (amb delit) a l’ARA que el rei emèrit “sap que guanya adeptes a mesura que la figura d'estabilitat del seu fill i, sobretot, de la seva nora, queda desdibuixada després que s'hagi fet pública la presumpta infidelitat de Letícia”.
En fi, tothom sap que els reis, com que no es casen per amor, sinó per interès, poden tenir amants i, si ve a mà, dret de cuixa. Algú dirà que això és una pràctica arcaica, medieval, impròpia d’una monarquia moderna. Però és que l’essència de la monarquia és justament l’arcaisme i el medievalisme. Si una monarquia es torna "moderna" perd la seva essència i no té raó de ser. Per què hauria de tenir privilegis un senyor, que té la "feina" perquè li ve d’herència, si no és "superior" a nosaltres? Seria com voler ser mosso d’esquadra perquè t’agrada la pistola, però negar-te a córrer darrere dels dolents, perquè et canses. És evident, doncs, que la monarquia ha de ser –i és– sexista. Els homes, pel fet de ser homes, tenen més drets que les dones. Felip, el fill de l’emèrit, és rei perquè és home. Per ordre d’arribada li correspondria a la seva germana Elena (i si Elena fos reina i Froilà hereu, jo em faria monàrquica irreversible). El cas és que, com que “són una monarquia moderna”, Elionor, la filla, serà reina i ja la tenim fent carrera militar, perquè, esclar, no té cap dret a triar el seu destí.
Però si som moderns, som moderns. Vull dir que em sembla molt malament, i un biaix de gènere inconcebible, que l’emèrit, que s’ha passat la vida cornupetant la seva egrègia i fins i tot grega esposa, ara vegi “reforçada” la seva figura perquè la nora ha cornupetat el seu fill. I en aquest cas, si el cornupetador fos ell, Felip, tothom estaria dient que “esclar, esclar, és que ella s’ho ha buscat per ser tan bruixa”. Si a la monarquia hi ha igualtat, si a la monarquia tothom sembla un peix bullit, les banyes no han de tenir gènere.
