Elogi al calendari
L’arribada de l’estiu suposa un canvi en els hàbits de la majoria de les persones. A diferència de la resta d’estacions, l’estiu interromp la quotidianitat amb les vacances, les festes i els sopars a la fresca. Cada any hi ha un estiu, de la mateixa manera que cada any hi ha una tardor i un hivern, però només l’estiu sembla marcar el temps en el qual podem trencar determinades regles i cercar, amb més o menys moderació, els excessos.
Malgrat que la natura sembla ordenar el temps de manera repetitiva, de manera que un dia succeeix un altre, i el mateix podem dir dels mesos i els anys, els humans assenyalam en els calendaris moments d’interrupció del temps homogeni i buit, per emprar l’afortunada expressió de Walter Benjamin. Un temps monòton que ve marcat sobretot pel rellotge. Aquest, a diferència del calendari, no conté cap sorpresa. Els segons, com els minuts i les hores, són tots iguals.
Avui, però, els calendaris tendeixen a desaparèixer de les parets i les taules. En canvi, els rellotges són pertot arreu: als mòbils, al cotxe i a les màquines de fitxar. El temps homogeni del dia a dia no admet alteracions. És el temps del treball, de la fàbrica i de la producció. El còmput de les hores de treball és un dels grans invents de la industrialització. En el taller preindustrial, el mestre amb els seus mossos s’esforçaven per complir amb les comandes i acabar de fer aquell llit o la roda del carro que algun client necessitava, però no estaven pendents del rellotge ni de cap sirena que indiqués l’hora per anar a pegar una mossegada i tornar al tall.
A la fàbrica tot ve marcat per la maquinària. En el taller, és l’artesà el que empra les eines i fabrica objectes; a la fàbrica, és la màquina, assistida per la persona, que produeix coses. La màquina marca el ritme i el treballador ha d’esforçar-se per seguir-lo. És el beneït capitalisme. Per això el rellotge és tan important: la màquina no s’ha d’aturar de produir per culpa de l’humà mandrós.
És interessant recordar com als inicis de la revolució industrial molta gent pensava que les màquines desplaçarien la mà d’obra humana, però sabem que no va ser així. Les màquines van aconseguir multiplicar la producció a la vegada que aconseguien treballadors més eficients i disciplinats. Avui passa una cosa semblant en l’actual revolució que suposa la intel·ligència artificial generativa en les fàbriques, però també als despatxos, a les activitats de serveis i a la generació de coneixement. Els algoritmes no ens deixaran sense feina. Ben al contrari, el misser, el metge, l’arquitecte o el funcionari serà molt més productiu treballant amb la IA. Podrà fer la feina que avui fan unes quantes dotzenes de companys seus i ho farà completament monitorat i controlat per la IA, a la qual servirà de manera innegociable.
No és probable que la majoria evitem ser una eina al servei d’una màquina, amb IA o sense. Aquest fet exalça encara més la importància del calendari i de no deixar de cercar aquells dies en els quals ens podem permetre trencar aquest present imparable i sense escletxes que ens encapsula. L’estiu, amb els dies llargs i les nits acollidores, pot facilitar aquesta via d’escapada per trobar moments en els quals ens deixem de sentir l’apèndix d’una màquina, per molt intel·ligent i educada que sigui en les seves respostes.
