EscriptorHi ha aquella citació de Pascal segons la qual totes les desgràcies de l'home deriven del fet de no ser capaç d’estar tranquil·lament assegut i sol en una habitació. Durant les darreres setmanes la frase ha conegut una nova celebritat i corre per les xarxes socials, oberta a lectures diverses. Jo ja la feia circular molt abans, perquè la música que fa, la de l’elogi de la vida reclosa, m’agrada. De mi seria lògic esperar un article sobre les meravelles de les hores solitàries. Però ja se sap: el confinament ens fa valorar el que no valoràvem abans, i ara m’inspira una lloança de les aglomeracions.
Una aglomeració és, per exemple, un concert: una orquestra que toca una simfonia davant sis-centes persones o un grup de martelleig electrònic que actua a la plaça on es reuneixen dos-cents o tres-cents veïns del poble o del barri. La setmana passada no vàrem poder tenir les aglomeracions dels pancaritats, llegat dels nostres avis que voldríem transmetre als nostres nets, i la setmana que ve tampoc no se celebraran les aglomeracions del primer de maig, llegat del moviment de defensa dels nostres drets. L’esport no és possible sense aglomeracions: potser el negoci obscè del futbol podria viure dels drets televisius i de la publicitat de la ludopatia, però els campionats escolars d'handbol o de ping-pong no són altra cosa que un calendari d’aglomeracions modestes. El mateix podem dir de la vida religiosa, que pot tenir una part de coerció i de falsa il·lusió, però també la té de consol i de recerca de sentit. Per no parlar de la vida política: a la història de la Humanitat, de la Revolució Francesa ençà, les masses humanes mobilitzades hi tenen un protagonisme indubtable, sovint (però no sempre) empenyent en la direcció de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. I després hi ha les aglomeracions que no assenyalen cap punt en vermell del calendari, les aglomeracions nostres de cada dia: en una escola, o en un institut, hi ha sempre dotze o vint petites aglomeracions simultànies, i una gran aglomeració molt més grossa a l’hora del pati. Etcètera.
No escric tot això per enyorança personal de ser a les aglomeracions. Llegir, per exemple, que s’han suspès les festes populars de Sant Joan a Ciutadella em produeix un accés de melangia, però no ho entengueu malalment. Si ara de cop resultàs que es poden celebrar n’estaria content, però igualment no m’hi veuríeu: enyor que existeixin. I tampoc no escric per reclamar que s’autoritzi abans d’hora res que no sigui prudent des del punt de vista sanitari. Són dos aclariments que potser no feien falta, però per si de cas.
Em preocupa, això sí, que la prevenció cap a les aglomeracions quedi instal·lada entre nosaltres més enllà del moment en què la situació sanitària ho justifiqui, que interioritzem tots una desconfiança cap als grups nombroses de gent que ens podria fer pitjors com a societat. Perquè la desconfiança serà selectiva, i les pressions per no aturar la maquinària econòmica ens poden arribar a fer creure que la multitud de cada matí al vagó de metro o la coincidència de tres-centes persones en una nau industrial o en un avió són riscos que no tenim més remei que assumir, mentre que un teatre ple de gent que va a veure un Shakespeare o una comèdia beneita és un luxe que les ordenances d’higiene poden prohibir.
Ens ha de preocupar que les noves reglamentacions d’allò que tots hem après a anomenar “distància social” siguin utilitzades per reforçar el control polític sobre les poblacions. El cap de setmana del 7 i 8 de març hi va haver a tot Espanya manifestacions feministes i partits de futbol: les acusacions als poders públics per haver permès les marxes del 8-M fan fàcil imaginar un futur proper en què estigui permès reunir milers de persones en un estadi però estigui prohibit manifestar-se. No deixar que la gent surti al carrer a protestar, al cap i a la fi, és el somni de tres quartes parts dels governants, que poden trobar en els riscos sanitaris una excusa fàcil.
Em preocupa sobretot la idea que la pandèmia accelerarà la migració de milers d’aspectes de la vida social al món virtual. El coronavirus seria l’accelerador d’una tendència cap a un nou món diferent per a sempre. És hora d’insistir que Spotify no pot substituir aquella actuació d’una orquestra simfònica ni aquell concert a la plaça pública. Amb totes les seves virtuts, Internet pot empobrir la vida quan la subtitueix. A la vida religiosa en la soledat i davant la pantalla, l’engany prosperarà sense control. I vull anar a parar, naturalment, a l’escola. L’escola farà cada vegada més ús del wi-fi i la pantalla, és inevitable. Però pensar que a partir d’ara una part de la vida escolar serà a distància equival a negar el seu valor com a lloc de socialització i de creació d’igualtat d’oportunitats. Necessitam aglomeracions, i més que cap altra necessitam l’aglomeració escolar de dilluns a divendres.
