Les eleccions europees, un neguit constant
L’allau d’informació d’actualitat global, política i econòmica, no para d’accelerar-se. La presidència Trump als EUA és una font inesgotable de sorpreses, ensurts i passos enrere que no deixen de neguitejar-nos. Per si no n’hi havia prou, aquest diumenge hi ha hagut tres eleccions europees importants que ens han tingut ben preocupats per la incertesa dels resultats i per les potencials conseqüències que podien tenir. En tots tres casos estava damunt de la taula el paper de forces contràries a la integració europea que podien guanyar. Encara que manca la segona volta de les eleccions presidencials poloneses, el resultat de les presidencials romaneses i de les parlamentàries portugueses no ha estat un desastre, tot i que el de les portugueses ha desbordat les previsions negatives.
Aquestes forces contràries a la integració europea actualment solen ser d’extrema dreta. Ho eren clarament a Romania i a Portugal i, de facto, també ocupen aquest espai a Polònia. De Romania ens preocupa que hagin pogut aparèixer candidats guanyadors a la més alta autoritat d’un país que, abans de les eleccions, només eren coneguts pels seguidors d’una xarxa social però desconeguts de la gent normalment ben informada. Això vol dir que la realitat ha esdevingut completament dual –o múltiple– segons el relat que se’n faci i els canals comunicatius que s’utilitzin. En aquest cas la divisòria ha estat principalment d’edat, però també territorial. Els joves s’informen només per xarxes socials –TikTok en aquest cas–, mentre que els més grans s’informen pels mitjans de comunicació tradicionals. Ja es va veure a les eleccions europees, a escala espanyola, amb l’emergència d’Alvise Pérez –aleshores un influencer desconegut–. La construcció d’aquests lideratges polítics es fa del no-res, a còpia de repetir informacions que poden ser completament falses. Afortunadament, a Romania ha acabat guanyant el candidat proeuropeu, que fins ara era l’alcalde de Bucarest. Per a un país tan beneficiari de suport europeu hauria estat un desastre sortir de la UE. Suposo que l’electorat haurà tingut temps per avaluar si els guanys de sortir superaven les pèrdues.
En el cas de Portugal, s’ha produït el reforçament del candidat d’extrema dreta, desconegut fins fa pocs anys, però que s’ha endut prop del 23 % dels vots i el mateix nombre d’escons que el Partit Socialista, que s’ha enfonsat notablement. L’èxit fulgurant de l’extrema dreta portuguesa pot tenir alguna raó tècnica, com podria ser la multiplicació d’eleccions en pocs anys, cosa que sempre dona espai per a forces polítiques noves i desconegudes que poden insistir en el seu programa sense accedir a responsabilitats de govern. En aquest cas, com a tants altres països on l’extrema dreta creix, el seu programa era antiimmigració i hostil a la classe política, que consideren apalancada al poder des de fa cinquanta anys. En el cas portuguès, això vol dir des de l’enderrocament de la dictadura salazarista. No importa que els problemes puguin ser falsos o que hagin estat molt exagerats. Importa que hagin estat acusacions cregudes per una part important de l’electorat.
No podem dir encara res sobre Polònia, més enllà de la bona posició de partida del candidat més alineat amb les posicions del primer ministre –Donald Tusk–. Però encara hi ha moltes incerteses sobre què pot passar a la segona ronda.
D’aquestes novetats recents podem dir, crec que sense risc d’equivocar-nos, que tot hauria pogut ser pitjor. També podem dir que la fragmentació de l’espai comunicatiu públic és molt intensa. Potser l’únic que compartim és la completa desconfiança en allò que cadascú explica i de què informa. En poques paraules: no ens creiem el que l’altre diu. Només compartim alguns grans titulars –la mort del Papa, per exemple–, però els significats subjacents als titulars no són els mateixos. En canvi, costa molt assumir des de la nostra perspectiva que les denúncies que fan forces polítiques amb les quals estem totalment en desacord poden tenir alguna part de veritat, o que simplement transmeten sensacions que poden ser viscudes intensament pels electors. I en democràcia, els electors manen.
Parar atenció a les queixes, per allunyades de la nostra sensibilitat que estiguin, és indispensable per tornar a avaluar les polítiques que es plantegen i veure si encara tenen sentit o no –i si en tenen, valorar com millorar-les–. Òbviament, és el cas de la immigració, que ha portat al fet que els partits d’esquerra perdin bona part de les seves bases electorals tradicionals, que han decidit preferir les propostes de l’extrema dreta. No els demonitzem, que encara els farem més populars com a transgressors dels statu quo ideològics dominants. No són temps de tancar-se en banda defensant polítiques que l’electorat rebutja. Convé escoltar i voler entendre les raons dels vots de protesta, almenys per corregir polítiques i actituds que generen rebuig.
