30/12/2021

Educació per a rics?

3 min

Digital, competencial i emocional. La Santíssima Trinitat de la novíssima pedagogia moderna. Els tres grans reclams de tot projecte educatiu mínimament ambiciós. Les tres veritats inqüestionables. El súmmum de la modernor.

Ens hem d’entendre: que la salut emocional, l’enfocament competencial i la correcta alfabetització digital han de ser peces crucials de qualsevol disseny pedagògic actual és fora de dubte. Sense una aplicació adequada i una revisió contrastada, però, aquests principis –com tots els principis– es tergiversen i burocratitzen, i acaben produint efectes no desitjats.

En educació, a més, la recepció entusiàstica de cada nova tendència pedagògica sol esser més aviat acrítica i se sol implementar sense l’aval d’estudis solvents i sense fer-ne un seguiment exhaustiu. Les propostes es basen més en intuïcions, afanys experimentadors, interessos empresarials, màrqueting escolar... que en un plantejament rigorós i mínimament contrastat.

El fiasco més recent ha estat el miratge dels models bilingües –aquí trilingües, clar– per generalitzar l’aprenentatge de l’anglès. Moltes autonomies han acabat abolint aquests programes d’ensenyament en comprovar, anys després, que no només el nivell d’anglès no millorava substancialment, sinó que es produïa un important retrocés en aprenentatges crucials. I que això perjudicava especialment els alumnes de classes socials més desfavorides. Llàstima que aquest gravíssim error no ens hagi vacunat contra l’extensió irreflexiva de noves ocurrències.

1. Com l’educació digital indiscriminada, sinònim de modernitat i progrés, a pesar dels perills que amaga: sobreexposició a les pantalles, addicció virtual, desconnexió de la realitat, falta de concentració, minva de les habilitats productives, ensenyament excessivament unidireccional, ludificació improductiva, monopoli empresarial... Hi ha qui troba “guai” una aula de 25 infants silenciosos, connectats al seu dispositiu personal Google –fora llibres ni quaderns– i mirant cap a la gran pantalla digital d’aula... tot i que l’aparença Star Trek oculti un plantejament pedagògic ranci i unidireccional, i una actitud excessivament passiva per part dels alumnes. Se suposava que el protagonista de l’aprenentatge havia de ser l’aprenent... no la màquina que utilitza.

El mateix error que amb l’anglès: els entorns virtuals només són un instrument. El que és important és què i com s’hi ensenya. Ah, i si s’aprèn qualque cosa. Això també convé mirar-ho de tant en tant...

2. Que no té sentit col·leccionar aprenentatges teòrics sense adquirir les habilitats necessàries per a la seva aplicació és la base de l’enfocament competencial, un dels avanços pedagògics més interessants de les darreres dècades. No aprendre coses, sinó aprendre a fer-ne. Òbviament, el quid de la qüestió. Però no és fàcil... especialment per als més desfavorits.

Basil Bernstein dedicà tota la seva carrera a estudiar el fracàs escolar dels estudiants de les classes treballadores i l’acabà explicant a través de les diferències entre els codis lingüístics (elaborat/restringit) dels diferents estrats socials: Resulta tremendament complicat acabar sent “lingüísticament competent” per a un alumne que prové d’un entorn lingüístic empobrit –no diguem per a un neoparlant–, mentre que els alumnes de context sociocultural ric ja surten així “de fàbrica”. O sigui, que arriben a l’escola ensenyats.

Berstein estudià a fons les pedagogies “visibles” –tradicionals, reglamentades i jerarquitzades– i les “invisibles” –centrades en l’autonomia i la creativitat. La conclusió és devastadora: sota una aparença més democràtica, les pedagogies invisibles fomenten la desigualtat amb major intensitat. Òbviament això no implica renunciar a l’enfocament competencial, sinó ser conscients que requereix un important esforç compensador de les desigualtats de base, si no volem descavalcar els alumnes més vulnerables. I, per ara, no s’està fent: L’escolarització 0-3 a l’Estat és del 62% en les rendes més altes i del 26% en les més baixes (Save The Children, 2019).

3. Per a entendre el perillós biaix que ha pres l’educació emocional, millor llegir l’article Hiperventilació emocional, fragilitat social de Salvador Cardús (ARA 19.12.21) . S’hi parla d’uns programes escolars que, en lloc d’educar les emocions, les exasperen i que allunyen els alumnes de la molt desitjable sobrietat emocional.

Contràriament al que se sol pensar, la hipermotivitat empobreix la sensibilitat, genera egoisme i inhabilita per a l’empatia. Condueix, a més, a una gran fragilitat personal i social, cosa que –ho endevinau?– castiga amb més cruesa i de manera més irreparable els alumnes més vulnerables.

Res, que caldria revisar-ho tot a fons perquè ara, com abans amb l’anglès, Déu ens guard d’un ja està fet.

Nanda Ramon és professora

stats