Ecce moneiot
La cosa va quedar tan malament que al Crist se li deia Ecce Mono, perquè tenia una òbvia i rodona cara de simi. Parlo del Crist de Borja, Saragossa, que cap a l’any 2012 va fer-se viral per culpa d’una restauració fallida que va donar com a resultat aquella carassa rodona i incomprensible, vagament munchiana, que va fer que l’autora del nyap es convertís en una celebritat mundial.
La senyora es deia Cecilia Giménez i ha mort aquests dies a 94 anys (en tenia 81, i cap formació com a restauradora, quan va perpetrar la malifeta). El Crist originari era valuós i del segle XIX, però al fresc no el visitava ja ningú en aquella capella a cinc quilòmetres del poble, tenia una orella descolorida o esborrada sobre el guix caigut. Si se n’hagués encarregat un restaurador professional, el Crist hauria pogut tornar a veure’s en tota la seva esplendor clàssica, però seria un altre Sant Crist anodí i no més original ni cridaner que el de qualsevol parròquia. Sembla que la senyora ja s’havia atrevit, amb èxit, amb un sant de la capelleta. Però Giménez va aconseguir crear una icona global, per molt que fos criticada a l’inici pels experts o que digués que la feina estava incompleta (mai no li deixarien rematar-la).
El seu Sant Crist va convertir-se en qüestió de dies en una imatge que va recórrer el planeta de pantalla en pantalla, i que a Saragossa han sabut explotar amb astúcia potser no gaire cristiana. Gràcies a la carassa del Crist fregit, la parròquia rep ara mateix més de 40.000 visitants anuals, i ja són gairebé mig milió de persones les que han vingut de més de 120 països per admirar la tifarada. Visitants que han hagut de pagar entrada, i s’estima que són més de dos milions d’euros el que pot haver generat en beneficis, aquest Crist simi. No cal dir que al poble han habilitat un espai, tot un museu ja amb el nom de la restauradora; allà s’hi poden veure més de trenta-vuit obres inspirades en el Crist deforme, tota casta de pintures de valor visiblement escàs, però que ‘dialoguen’ amb l’obra ‘original’ i fan que tot plegat sigui encara més còmic. Sobretot el que venen són camisetes. Encara ara són un símbol d’ironia postreligiosa pròpia de hipsters enrotllats.
Tot això pot despertar moltes reflexions. En un món on es busca aferrissadament crear imatges icòniques, una dona va aconseguir-ho sense ni pretendre-ho. El Crist abonyegat de Borja és famós a tot el globus, fins i tot l’he vist a les samarretes de personatges de sèries de televisió. També podem dir que aquell Crist és el que queda, ara mateix, de Jesús, ja no només una caricatura sinó una ganyota arregussada. Aquella cara de Crist no deixa de ser també un mirall dels gustos contemporanis. O que aquesta és la cara més present i significativa de qui havia vingut a salvar-nos, i a qui ara només podem mirar en caricatura o amb la rialla de qui veu tots els messianismes des d’un desencís il·limitat. Som el que queda quan ja no queda res. Que torni el fill de Déu a mostrar-se una altra vegada. Amén. I bon any. Etc.
