Tocar de peus a terra és aterridor. Espanta, perquè la realitat és un present amb més de quaranta conflictes bèl·lics, en un planeta en què un 1% dels humans acumulen gairebé la meitat de la riquesa econòmica, i en un país en què només un 1% i busques de la població llegeix poesia. Tanmateix, la gravetat ens empeny a fer-ho. Saltironejant de puntetes o a peu coix, amb una cama enlaire, i fent com si tot plegat fos un atzar o voluntat de déus en els quals no creiem, podem aconseguir la il·lusió del vol. És en contacte amb l’escorça de la Terra, allà amb el 40% d’espècies d’insectes que ja estan en perill d’extinció, on trobarem una mena de recompensa immaterial i intangible: aterrats i enxarxats, ens sentirem part d’alguna cosa que hi ha la possibilitat de moure.
La primera escena es desenvolupa en un taller de poesia i electrònica amb els menors del centre socioeducatiu Es Pinaret. Els duim instruments que poden tocar, micròfons per a enregistrar la veu i el poema Gaspar Hauser n.2, de Blai Bonet. L’objectiu és que un grapat de nois i noies que són nins privats de llibertat, deconstrueixin el poema d’en Blai i en creïn un de nou, que ressoni i balli amb la seva pena, la seva culpa, la seva incomprensió, la por i el desig d’un futur, rere els barrots metafòrics d’una presó real. Llegeixen, primer amb ganyotes perquè saben molt poc o gens de català, “que cadascú sigui titular de la seva vida”; van agafant confiança amb el vers que diu “que ningú no posi el seu nom sota un acte que l’obliguen a fer”, i hi rumien; fins que gosen emprar l’entonació i el gest, quan arriben al vers on en Blai afirma que “cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa”. Al final, tots volen dir “mare a la seva mare” en veu alta, cantant. Al final: una rapsòdia coral i rialles i xocs de mans i aplaudiments, moltes sensacions entremesclades i espurnes de futur als ulls d’uns nins i nines que, ferits, menyspreats, desemparats, s’esgarriaven pels viaranys del dolor i el mal. Les educadores que, amb vocació i professionalitat, dediquen cos i ànima a la canalla maleïda, emmudiren, reien i ploraven: no havien vist gaire clara la proposta de treballar aquest poema d’en Blai; nosaltres hi anàrem convençuts que si celebrem un poeta, hauríem de fer-ho sempre tenint present el material, el context, la intenció de la seva poesia.
A la segona escena, una trentena de persones s’ha aplegat al Cafè del Teatre de Lleida per a escoltar una conferència recitada que vol agermanar l’obra de Clementina Arderiu amb la d’escriptores coetànies de poètiques singulars i personalíssimes (Florbela Espanca, Marina Tsvetàieva, Nelly Sachs, Sylvia Plath i Sarah Teasdale), per assajar sobre la poesia com a llenguatge vehicular de la consciència col·lectiva. La majoria del públic (ho sabré al final) encara no ha llegit mai Arderiu, un grapat en coneixen els quatre o cinc poemes de bandera, i n’hi ha un parell que ja dibuixen l’escepticisme a les celles. Parlo de dones que van existir i escriure en temps de guerres; de poetes que van innovar quant a forma, i que van aproximar-se de maneres inèdites als temes universals. L’única diferència substancial entre les poetes, especulo, és que la catalana va tenir la sort que el seu amor fos correspost i que, en el matrimoni precisament amb un altre poeta, tant la relació sentimental com la professional es treballessin de costat. Acabo i sembla que s’evidencia que totes van viure i escriure amb l’adagi arderiuà, que diu: “Jo del meu cant / en vull ornar / tota ma via”. El públic se m’acosta per a fotografiar la coberta de l’obra poètica editada pel D. Sam Abrams: la volen llegir o rellegir, ara entre els reverbers de les companyes –amb la pròpia il·lusió renovada, i amb la poesia aterrada en un context col·lectiu.
A la tercera escena, l’Institut d’Estudis Baleàrics em convida a posar veu als poemes de Joan Alcover. A mi, que només soc mallorquina d’adopció, el fet que se’m citi en una ocasió tan solemne em posa molt nerviosa: vull aprofitar la presència d’uns representants polítics que no em representen, per a seleccionar els textos més crítics i combatius d’Alcover, i festejar el seu llegat de tal manera que solament qui de veres l’honora se senti partícip de la festa. La responsabilitat fa que m’embulli, i barrejo “els poetes que canten la tragedi” amb els versos on “dels hostes de la terra, és l’home encara / l’únic que l’envileix”. Entono les paraules sibil·lines de La Balanguera, recordant que l’ahir per les arrels, l’avui per les tiges i el demà als pètals de rosa que es mustien són la mateixa cosa, viuen al mateix temps (a la mateixa Terra) –i que la poesia existeix perquè no ens n’oblidem.
