El que dura la dignitat

Fa només dues setmanes que la Direcció General de Memòria Democràtica del Govern i el Consell Insular de Mallorca anunciaven la senyalització de més de 160 quilòmetres de carreteres de l’illa construïts per presoners represaliats pel franquisme, un gest de reparació i de memòria envers aquells que, de manera forçosa, varen haver de treballar pel règim que havien intentat evitar. “Via construïda per presoners republicans”, escrit damunt un rètol rosa i al costat d’una icona amb els estris de feina i uns grillons, és el lema amb què Govern i Consell han decidit fer visible la investigació de Maria Eugènia Jaume, que ha donat llum a una qüestió que ja formava part, en certa manera, de l’imaginari popular, però que encara no tenia cap casta de reconeixement públic. Qui no ha sentit parlar, en un dinar familiar o en una sobretaula, de “la carretera dels presos” que connecta el seu poble amb el de veïnat?

Per sort, i per la dignitat de tots, les institucions d’aquesta illa s’han posat mans a la feina i, encara que únicament de manera simbòlica, han reconegut el patiment i la ignomínia que es varen posar damunt el destí d’aquestes 8.000 persones, entre les quals no és gens difícil que molts dels ciutadans d’aquestes illes trobem avantpassats. Sembla, però, que això ha molestat quatre feixistes eixelebrats (ja em disculpareu la redundància), que no s’han torbat a acostar-se a alguns d’aquests senyals viaris per tomar-los. Així ho han fet (si més no, pel que jo he pogut veure) amb tots els indicadors entre Campos i ses Salines, des de la sortida d’aquest darrer poble fins a la rotonda que els connecta tots dos, de la qual els habitants de la zona en deim “el cantó d’en Pere Creus”. Han actuat, com no podria ser d’altra manera entre aquells que fan tanta gala d’homenia i de valor, amb nocturnitat i traïdoria, d’amagadet, perquè no els posin cap multa ni els pugui reconèixer ningú.

És trist, pensar que els qui s’empegueeixen d’un acte vandàlic com aquest fins al punt de perpetrar-lo amb tanta covardia pensin que la dignitat dels represaliats del franquisme pugui durar deu dies o dues setmanes. Que es creguin que depèn, de fet, del seu gest. També és trist saber, amb tota la certesa, que aquests són individus amb qui convivim. El que no saben ells, però, és que la dignitat i la justícia poden alçar-se amb rètols i cartells, però que en ser aquests arrabassats, els valors no decauen: continuarem homenatjant els vuit milers de persones que varen haver de fer treballs forçats comandats pels falangistes i els cacics de cada poble, continuarem escampant pel món la massa desconeguda però vertadera història dels vint-i-sis camps de concentració que hi va haver a la nostra illa. Investigarem, rellegirem i reinterpretarem la nostra història perquè res del que va passar vuitanta anys enrere es torni a repetir, o per fer que sigui, com a mínim, extremadament complicat. Farem història. Farem política. Sortosament, la dignitat i els valors de la democràcia perduren davant la bretolada de torn.