El dret d'anar de creuer

Els esforços per escollir amb pinces les paraules que es diuen públicament no sempre es corresponen amb els resultats. Això li ha passat durant aquesta setmana a la presidenta del Govern Balear, Francina Armengol, que va donar a un diari una entrevista que va sortir amb un titular que deia “turisme és democràcia”. I també a l'assessora de Presidència de l'Organització Mundial del Turisme (i, abans, secretària d'Estat de Turisme, entre 2018 i 2020), Bel Oliver, que, parlant sobre la limitació de l'arribada de creuers al port de Palma, acabava dient que “els turistes han de poder gaudir d'aquestes Illes amb la major confortabilitat”. S'apressava a afegir a continuació que “la qualitat de vida dels residents és la número u de les prioritats”.

Totes dues alts càrrecs intentaven, com dèiem, ser al màxim de cautes, i tanmateix totes dues s'acabaven encloent els dits. Per dos motius (dos problemes) que apareixen tot d'una que es parla de turisme de masses, que és el tipus de turisme del qual viuen i moren, simultàniament, totes les destinacions que el practiquen, començant per les Balears. El primer problema, com deia Bel Oliver, és el que concerneix la qualitat de vida dels ciutadans (no tan sols 'residents': som ciutadans d'aquest país, ciutadans de les Balears) en un territori saturat i explotat per la indústria turística. No és tan sols una qüestió de comoditat, de trobar embossos a les carreteres o a les autopistes (aquestes autopistes, com la de Campos, que havien de pacificar el trànsit, i sembla que no ho acaben d'aconseguir), ni de no poder fer reserva a un restaurant o no trobar lloc a la platja. És una qüestió de futur, de viabilitat a curt i a mitjà termini, amb una bombolla immobiliària i especulativa fora de control, una majoria de la població més empobrida i menys preparada, i un territori més degradat no tan sols paisatgísticament, sinó pel que fa a la seva capacitat productiva (en efecte, la primera característica d'una destinació turística, i encara més d'una destinació turística de masses, és que no produeix res, cosa poc aconsellable en un món capitalista). De manera que el conflicte va una mica més enllà de com encabim un o dos creuers més o menys al dia, i apunta, sí, a un problema de model econòmic.

Vidal no feia servir la paraula 'dret', però hi apuntava. Existeix la idea que fer vacances, i fer el turista, és un dret que tenim els humans, i, a més, un dret universal: és en aquest sentit que Francina Armengol deia que el turisme és democràcia, perquè (a través de l'oferta i la demanda) ha acabat posant a l'abast de la majoria allò que antany era un luxe reservat als rics. Ara bé: ni la democràcia és que els treballadors vagin de creuer, ni els drets dels ciutadans, que sempre s'han hagut d'obtenir literalment a força de suor, sang i llàgrimes, tenen res a veure amb el fet de passar uns dies a vorera de mar. Abaratir d'aquesta manera idees fonamentals, com la de dret o la de democràcia, és donar-los la feina més que mig feta a aquells que els agrada passar-hi per damunt. I continuar ajornant l'evidència que el turisme de masses és una activitat que no es podrà conciliar amb les conseqüències del canvi climàtic du a un exercici retòric que es pot mantenir potser fins a les eleccions de maig, però que xoca sense remei amb la realitat. Mentrestant, altres veus no apel·len a cap dret, sinó a un suposat egoisme dels ciutadans de les Balears: ja que som habitants del paradís –diuen– no ens hem de negar a compartir-lo amb la resta del món. Per continuar munyint aquestes illes, alguns són capaços de dir això i coses encara més absurdes.