Dogmes tecnològics
En el debat sobre la intel·ligència artificial hi ha moltes pors i també molta ingenuïtat. El que tothom sembla tenir clar és que la irrupció de la IA és imparable. Que això sigui bo o dolent, se sol afegir, són figues d’un altre paner. Curiosament, darrere aquest incís s’hi amaga un dels dogmes centrals de la Modernitat, aquell que afirma que tota la tecnologia és neutral i que són les persones les que en poden fer un bon o un mal ús.
Més enllà de l'obvietat que un trepant pot servir per fer forats a la paret o matar el veïnat, el dogma de la neutralitat de la tecnologia dona per fet que aquesta sorgeix de l’esforç de persones mogudes per l’altruisme i el desig de saber, però això no és exactament així. Darrere la tecnologia hi ha decisions que tenen una finalitat que en predetermina l’ús. La mecanització de les fàbriques i les cadenes de muntatge no es va fer simplement per produir més, sinó sabent que si els treballadors feien feines mecàniques, com el mul que volta la sínia, la fàbrica augmentaria la producció. L’alienació dels treballadors no era un efecte inesperat; com a molt fou un mal menor ben assumible.
El mateix podem dir, per exemple, de la tinença gairebé universal de telèfons intel·ligents. La seva finalitat principal no és la satisfacció d’una necessitat dels usuaris, sinó la demanda de dades personals de moltes empreses, que s’obté a través de l’ús d’aquests aparells. Ningú tenia la necessitat de mirar constantment el mòbil abans dels mòbils. La dependència que tots en tenim no és, per tant, un efecte secundari, és la principal funció que té avui aquest aparell. Ni el seu mòbil ni el meu són neutrals.
No hi ha cap raó per pensar que la IA canviï aquest paradigma. Previsiblement, aquesta tecnologia substituirà els humans en determinades activitats, com ho va fer el bou que estirava l’arada, però aquesta vegada la substitució no es produirà en la feina bruta i pesada, sinó precisament en les tasques que més ens identifiquen com a espècie: la inventiva i la creació artística. No és casual que les primeres aplicacions de la IA realment populars hagin estat en el camp de la música, la fotografia, les pel·lícules... i la creació de notícies falses.
Però no tot serà dolent, com ens expliquen els defensors del dogma tecnològic. Ben aviat, gràcies a la IA podrem curar el càncer, trobar una solució per al canvi climàtic o colonitzar l’espai. I aquests anuncis fan que la balança de l’opinió pública s’inclini cap als aspectes més positius. Cal ser optimistes.
I és que un dels efectes més perversos de la Modernitat és, precisament, aquesta sensació d’optimisme permanent, motivada per la creença que tots els avenços tècnics són positius i que, en el fons, els humans som unes criatures singulars destinades per l’evolució a crear el nostre propi paradís. El problema és que ni la història ni la nostra pròpia natura juguen massa a favor d’aquesta tesi i res fa pensar que els nostres grans mals –l’egoisme, l’ànsia de domini dels altres o el desig de l’acumulació de béns– desapareguin algun dia. És cert que la tecnologia ens ha fet més productius i pot fer que visquem més anys i més saludables, però mai s’ha vist cap invent que ens hagi fet millors persones.
