La distància del canal de la Mànega
Expliquen que, la vigília del Dia D, Winston Churchill estava tan enfurismat amb Charles de Gaulle que va assegurar que, si el Regne Unit es veia obligat a triar entre Europa i el mar obert, sempre preferiria mirar cap a l’oceà. El canal de la Mànega ha estat històricament una autèntica línia divisòria entre dues maneres d’entendre el món, el model econòmic i social, i el destí de la Unió Europea. La batalla per les llicències de pesca que els britànics han de concedir a la flota pesquera francesa que opera al canal després del Brexit és l’últim episodi no només del complicat reajustament de les relacions amb un Regne Unit que ja no forma part de la UE, sinó també del particular ressentiment entre Londres i París.
A l’octubre, segons revelava Politico, el primer ministre francès, Jean Castex, va enviar una carta a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en què li deia que era “essencial deixar clar a l’opinió pública europea” que “sortir de la Unió és més perjudicial que quedar-s’hi”. París i Londres parlen de venjança, mentre les relacions post-Brexit entre el Regne Unit i la UE continuen embarrancades a Irlanda del Nord perquè els britànics volen revisar el protocol que manté aquest territori dins el mercat únic comunitari i obliga, així, el govern de Boris Johnson a tenir una frontera interna en el seu territori. A la UE, París actua com a recordatori permanent que cal mantenir-se ferms davant els britànics. Fins i tot l’ambaixadora de França al Regne Unit durant les negociacions del Brexit, Sylvie Bermann, va fer les delícies dels seus amfitrions quan va assegurar, en un llibre publicat després de la sortida dels britànics, que tot el procés havia estat un exemple de la “bona anglofòbia tradicional”.
AUKUS, el trauma
Però les ganes d’escarment franceses arriben per acumulació. La picabaralla pesquera ha esclatat quan París encara no havia paït l’anunci de l’acord AUKUS entre Austràlia, el Regne Unit i els Estats Units. Una aliança anglosaxona per enfortir posicions defensives dels tres països a l’Àsia que, com a primera conseqüència, va comportar la pèrdua d’un contracte milionari per a França per construir i exportar uns submarins que ara es fabricaran a Austràlia amb el suport dels seus aliats. París va carregar aleshores contra la “Gran Bretanya global” de Boris Johnson assegurant que es tractava d’un retorn al vassallatge nord-americà.
L’AUKUS, però, no va ser només una “humiliació”. Els tres grans poders militars europeus, Alemanya, Itàlia i França, portaven mesos intentant establir relacions bilaterals amb Londres. Sobretot després que Johnson deixés clar que no tenia cap intenció de crear llaços permanents en matèria de seguretat i política exterior amb la UE post-Brexit. A més, alemanys, francesos i britànics ja han actuat durant anys com un grup coordinat -en el marc de l’OTAN o a les negociacions amb l’Iran, per exemple- que ara sembla més feble que mai.
Carme Colomina és periodista.
