Discriminació i identitat (i 2)
Acabava l’altre dia preguntant-me fins a quin punt algunes identitats –malgrat la seva important dimensió social i cultural– tenen també un nucli biològic, innat. És una de les preguntes que subjau als recels –també feministes– davant el projecte de llei trans i la seva reivindicació del dret a l’autodeterminació de gènere. Temen que aquest dret erosioni no només el binarisme de gènere sinó la base biològica en què s’escuda. I també temen que doni munició a una ultradreta que, plantant cara als que volen destruir l’existència de dos sexes, sigui vista com a bastió del “sentit comú”: del món de nens i nenes amb què la majoria dels electors s’identifiquen.
Tot progrés civilitzador ha suposat, també, una destrucció del “sentit comú”. ¿O no era “sentit comú” considerar la Terra el centre de l’Univers i els humans una creació directa de Déu? Però no tota destrucció del “sentit comú” és civilitzadora. Ens humanitzem afrontant el repte d’alliberar-nos del vincle amb la biologia, la natura i l’animalitat, sense trencar-lo. Perquè trencant-lo deixaríem de ser humans. Dir hetero o cis al que no tenia nom perquè era la “normalitat” –desnormalitzar la “normalitat” per normalitzar la “anormalitat”– és un viatge per al qual no tothom està equipat, que crea crisis identitàries i pot degenerar en odi i violència. Però és un viatge necessari.
El binarisme de gèneres era –i és encara per a la gran majoria de la humanitat– la “normalitat” perquè com a espècie animal estem orientats a la procreació “no assistida” i a rebutjar tot el que l’obstaculitza. Però aquest “mandat” de procrear també sabem i sentim que obstaculitza la humanització. El binarisme, alhora que dona identitat, discrimina. I és lògic que el feminisme el qüestioni i el vulgui desbordar. Fins a quin punt?
Les identitats ens donen seguretat i alhora ens empresonen. Tant poden fer-nos sentir acceptats i reconeguts com discriminats i menystinguts. Però són, també, com les ideologies, unes crosses imprescindibles. No es pot ser humà sense ideologies i identitats, i no es pot viure humanament sense mantenir-les prou fluides perquè ens deixin créixer. Voler destruir les identitats per acabar amb les discriminacions no és gaire diferent de voler destruir les ideologies per acabar amb el sectarisme. Fer prou fluid el binarisme perquè deixi d’acaparar l’espai de la normalitat –perquè els que no s’hi reconeixen siguin reconeguts com a plenament normals– és potser millor estratègia que voler destruir-lo: no només hi ha massa humans que encara s’aguanten i avancen amb aquestes crosses sinó que forma part del tènue fil que ens manté units a la naturalesa.
Hi hagi o no un futur més humà en què el gènere i la sexualitat seran un contínuum indefinit, el present és tan dur per a tantes persones –i la lluita pels seus drets bàsics tan urgent– que ens podem preguntar si fer ara una prioritat d’arribar-hi no delata un excés d’elitisme i un dèficit de solidaritat.
