11/08/2022

El dinar que no acaba

2 min

Hi ha un dinar que ha quedat fora del temps , capturat dins els àudios de Villarejo, en el qual seuen a taula el director de La Sexta, Antonio García Ferreras; el president de La Razón, Mauricio Casals, i el mateix Villarejo. És com si aquest dinar s'estigués produint sempre, en senyal i representació de tants altres dinars i sopars i trobades amb els mateixos protagonistes, o equivalents: personatges que, en nom del bé públic i de l'interès nacional, mouen fils de poder en benefici exclusivament propi, al preu de pervertir el debat públic i intoxicar-lo amb desinformació. Patriotes que s'omplen la boca de democràcia quan no fan altra cosa que estripar-la des de dins, per treure'n allò que puguin.

Eduardo Inda, comensal que no seu al dinar però que hi és abundosament al·ludit, és un exemple perfecte d'això que diem. Inda és, ras i curt, una autèntica vergonya per al periodisme, i el pamflet digital que dirigeix, Ok Diario, un subproducte de propaganda de l'extrema dreta nacionalista. Però no tan sols Ferreras li dedica enceses expressions d'estima (“le quiero un huevo”), sinó que les difamacions que Inda posa en circulació –com ara la del compte a Suïssa de Xavier Trias, aleshores aspirant a la reelecció com a alcalde de Barcelona, que Inda va publicar encara des del diari El Mundo– són comentades en aquella taula amb completa naturalitat, com si fossin pràctiques del tot normals que si de cas, de vegades, tenen l'inconvenient que no acaben de sortir com es desitja. Hi ha un moment que Ferreras es refereix a Jordi Pujol com “el més corrupte del país”. És un títol molt disputat, al qual també aspiren els periodistes falsaris i venals, que difonen mentides sabent que ho són. I després, quan són enxampats, ho neguen i segueixen dinant.