OPINIÓ

Com dinamitar un dinar

Deixa’t anar de Vox o el Procés. Si vols incendiar una sobretaula, prova a defensar els impostos.

És com tirar un misto encès en un taller de focs artificials: comencen a volar guspires per tots els costats i van explotant traques i traques fins el pum final. Inevitablement, acabes acotant el cap, conscient de trobar-te en absoluta minoria, tot i estar envoltat de gent molt cívica, molt democràtica i molt del bé comú, però que, com gairebé tothom, pensa que paga una animalada per ben poc: l’estat del benestar, vet aquí, cada legislatura més raquític.

Perquè tots preferim ser solidaris a la manera heroica, fer donatius, que es vegi, que es noti que som bona gent, que no pas contribuir al bé comú a la callada, amb tota la resta i sense fer gaire renou.

És com allò dels verkamis per treure discos o llibres, quan això que els lectors o seguidors pagassin les següents obres dels seus artistes preferits ja existia de molt abans: es deia comprar discos i llibres.

Però preferim sentir-nos els quixots d’alguna causa, els salvadors: pagar impostos és massa vulgar, és molt millor fer donació de maquinària als hospitals pel valor del que ens hem estalviat amb la nostra imaginativa comptabilitat, no?

Aquí, com en tantes altres coses, hem perdut de vista que col·lectivament podem molt més que d’un en un. Ens sentim molt bé quan feim un donatiu o donam almoina, però l’objectiu hauria de ser que ningú no ho necessitàs. L’objectiu hauria de ser un món on no sigui necessària la solidaritat, o, més ben dit, on la solidaritat sigui tan comuna que ni necessiti ser anomenada, no tant un acte de bon cor particular com de compromís social. Supòs que, en el fons, aquest és l’esperit dels impostos: un pot comú per cobrir-nos el cul els uns als altres (una altra història és que estigui ben gestionat, clar) i fer coses que per separat no podríem fer, com hospitals, escoles, carreteres i aeroports a ciutats on ningú vol viatjar (parlant de mala gestió).

A mi això de cobrir-nos els cul entre nosaltres em sona bastant bé i pens que potser el Govern hauria de canviar el nom a la barrina.

Al sud ens encanta mirar Europa amunt i parlar de les prestacions dels països nòrdics, l’atur, els ajuts i tot això, però poc es parla dels impostos que paguen per allà dalt –que, per cert, són dels més progressius. Aquí baix encara ens indignam tots perquè es parla d'apujar els impostos a algú que guanya prop de 10.000 euros al mes i cada vegada que hi ha eleccions tothom torna boiet amb l’impost de successions, que sé perfectament que cou (desgraciadament, hem hagut de passar per caixa), però que al final és l’únic que garanteix que el senyor marquès i el gran latifundista hi contribuiran un poc. És a dir, que el fill ric encara serà ric –i el pobre serà pobre, ai!–, però pel camí almanco haurà de deixar quatre monedes al pot.

Però, sobretot, si m’hi pos a pensar, veig gent al meu voltant que és viva gràcies als impostos que tant ens emprenya pagar (a mi també) i gràcies a l’estat del benestar i la sanitat pública: familiars que han superat càncers complicadíssims gràcies a les increïbles cures d’una gent que no té preu, però que posats a donar-los un sou només el podríem pagar entre tots i ben pagat està. Encara més: el meu fill existeix gràcies a la sanitat pública. Què pagaries tu per una cosa així?

No parl de regalar els teus doblers, que a tots ens costa molt guanyar-los, però sempre m’ha sorprès molt que fins i tot gent que hauria de tenir més consciència al respecte vegi els impostos com una tudada o pensi que li estan robant –fins i tot gent que treballa per a l’Administració– quan se suposa que és com el compte aquell que tenim a mitges amb la parella. Hauríem de ser els primers interessats a contribuir-hi i que tothom hi contribueixi –i a vigilar que la gestió sigui escrupolosa i pel bé comú, també, és clar.

Però digues tot això en veu alta en algun dinar i és bastant probable que facis el cafè en silenci, derrotat. La pròxima vegada callaré. Te jur que callaré.

EDICIÓ PAPER 18/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF