Les dreceres no acostumen a ser un bon recurs en política. Tenim molts exemples de com tirar pel dret perjudica la consistència de les decisions i aparta la política de l’estratègia. Malgrat això, el “qui dia passa any empeny” i buscar resultats ràpids s’imposa quan el que està en joc és la supervivència, que és el mode en què està la política espanyola.
El govern de Sánchez no es creia que Junts seria capaç d’exercir la seva principal força, que és precisament la capacitat de bloqueig, l’habilitat de convertir en una agonia qualsevol votació al Congrés dels Diputats. El govern espanyol, ensordit per la cridòria mediàtica del PP, no va ser capaç de veure que tirar pel dret portant a votació tres decrets òmnibus i fer-los-hi empassar per la força als de Puigdemont, afegint a última hora el sostre de despesa, es convertia en un regal. I els de JxCat, que s’estan ressituant políticament, ho han aprofitat i han fet una tria de temes per tornar a l’escenari polític a Catalunya. Junts ha canviat de rasant i combina retòrica i negociació.
Una situació que no passa inadvertida per a una part de l’independentisme i que ha tingut l’última conseqüència en el gest de Roger Español de tornar la Creu de Sant Jordi que el MHP Torra li va atorgar el 2018 perquè “no queda res d’aquell posicionament valent i insubmís”.
La nova agenda
Els acords anunciats dimecres situen Junts en el camí de la negociació amb el govern central i, tot i que només s’han enunciat i estan per desenvolupar completament, els temes triats mostren cap on s’ha enfocat la proa. D’una banda, recuperar la interlocució amb l’empresariat, reprenent el tema del canvi de seus; de l’altra, la gran qüestió actual a Europa: la immigració.
Junts ha començat el debat empès pels resultat de l’Aliança d’Orriols a Ripoll i el malestar dels alcaldes del Maresme amb petits grups de joves delinqüents reincidents que són d’origen immigrant. En els dos casos es vincula immigració amb delinqüència. Parlar d’immigració és coratjós políticament i alhora és delicat, és jugar amb dinamita.
La immigració va ser el tema central del discurs que va fer dissabte Jordi Turull al consell nacional: “No actuar contra els delinqüents multireincidents és posar en perill la convivència i la cohesió”. I va reblar el clau: “No actuar contra els delinqüents multireincidents que visquin aquí faci quinze dies o vuit generacions és posar en perill la convivència i la cohesió”.
Junts encerta quan gosa parlar d’immigració, però s’equivocarà si només vincula la immigració a la delinqüència o adopta un nacionalisme que pretengui dissoldre la diversitat o imposi una idea de Catalunya homogènia.
Caldrà realisme, i s’equivoca quan demana que la Generalitat pugui decidir amb quins criteris s’expulsen els delinqüents que estiguin en situació administrativa irregular, quan aquesta és una competència judicial i no política.
Una Catalunya plural
Serà dinamita si la immigració ocupa el centre de debat des d’un punt de vista de seguretat o si se la presenta com un enemic de la nació. També serà dinamita si s’aprofita el coratge de parlar de la qüestió per titllar el contrincant polític de xenòfob. L’equilibri és inestable i la corda que transiten està a una alçada suficient perquè es trenqui sense remei la idea d’un país plural, acollidor i fet de la suma de la diversitat. Com ha sigut fins ara.
La immigració no es pot avaluar des de l’observació d’una realitat aliena: és la realitat mateixa. En moltes escoles, barris i llocs de treball. La integració no depèn només de l’idioma i de llegir el Zoo d’en Pitus. Només cal recordar els terroristes de Ripoll parlant català quan desafiaven els mossos. Depèn del mercat de treball i del respecte a la diferència. Depèn de compartir un territori mental que tingui futur, fet d’oportunitats de treball i de prosperar i de respecte. Depèn de compartir drets i deures en una societat que et permeti construir una identitat no basada en la religió sinó en els valors cívics i la prosperitat. Bàsicament és un tema d’oportunitats i reconeixement, de compartir un territori de valors cívics que comporten drets i deures.
Humiliació
És la paraula de la setmana. La paraula de Feijóo quan denuncia “la humiliació de Waterloo” i anuncia una “ruta per la igualtat” per tot Espanya contra “l’extorsió” de Puigdemont. També la paraula amb la qual el PSOE volia evitar un vot negatiu de Junts als decrets òmnibus: “No ens humilieu”, demanaven els interlocutors del PSOE.
Que l’emocionalitat capturi la política és un mal negoci. Fa pujar la tensió i aparta la racionalitat.
