Una dimensió molt desconeguda
La plataforma AppleTV+ ha estrenat una sèrie molt estranya: Calls. No descarto que pugui haver agradat a alguns espectadors amb un gran esperit d’innovació narrativa àvids d’experiments audiovisuals. Però d’aquí unes quantes setmanes estaria bé saber com ha funcionat el consum d’episodis, quin percentatge d’espectadors han completat la temporada i quina ha sigut l’evolució dels abandonaments de la sèrie.
La sèrie és una mena de podcast construït a base de trucades telefòniques molt angoixants que tenen relació entre elles. La història està desordenada per fer que l’espectador vagi lligant l’argument a poc a poc fins que, al final, tot tingui un sentit. Són trames que desemboquen en fenòmens paranormals que recorden els de la magnífica sèrie nord-americana dels anys seixanta La dimensió desconeguda (The twilight zone ), que TV3 va emetre en els seus inicis. Però en aquest cas no hi ha imatge tal com l’entenem en una sèrie de televisió. A nivell visual només hi ha línies i formes geomètriques que van canviant en funció del volum de les veus i la intensitat emocional de la història. És com si es dibuixés el comportament de les ones sonores d’una manera molt creativa. Aquesta mena de grafisme lluminós va mutant sobre un fons negre, transmetent una sensació enigmàtica. És com si fos el nucli de control d’una suposada dimensió desconeguda que està provocant vivències terribles als protagonistes. A la pantalla hi apareixen els noms dels interlocutors perquè entenguem més fàcilment la història. Si no domineu l’anglès us passareu l’estona llegint els subtítols i, a sobre, com que tot el relat funciona a base de trucades, a nivell auditiu és molt pesat. La constant reverberació metàl·lica pròpia del so telefònic, amb personatges que criden, hiperventilen, tenen atacs de pànic, ploren i gemeguen s’acaba fent insuportable. Estàs desitjant el moment que per fi aparegui una imatge convencional en pantalla per poder seguir la història més còmodament, però això no arriba mai. La gràcia d’aquest tipus de llenguatge audiovisual entronca amb l’esperit radiofònic d’estimular la imaginació i fer que sigui el mateix espectador qui construeixi les imatges dins del seu cap, un recurs televisivament molt econòmic però potser poc llaminer ara que ens hem tornat tan dependents de la imatge. La televisiva La dimensió desconeguda de la CBS va néixer per influència dels populars serials radiofònics que cultivaven aquest gènere de la fantasia, el terror, la distopia i la ciència-ficció, amb trames que tenien sovint un gir inesperat. De fet, aquells serials van aparèixer després de la Segona Guerra Mundial, per distreure una societat que havia viscut l’angoixa del conflicte bèl·lic al costat dels aparells de ràdio. Calls és la versió evolucionada d’aquests antics serials. I és simptomàtic que neixi en el context d’una estranya pandèmia mundial en què les telecomunicacions han sigut l’únic vincle possible en una situació d’aïllament forçat. Un bon i oportú experiment, sens dubte. Però també amb un resultat una mica carregós.
