Diades i seppukus
Els governants actuals d'aquestes infortunades illes obliden el que solen oblidar tots els governants: que el seu temps passarà, i que en el cas concret de Prohens, Galmés i companyia, ho farà més aviat del que ells mateixos devien esperar. Som a mitjan legislatura, i el més benvolent que se'n pot dir és que són dos anys perduts, en blanc, tudats intentant trobar un equilibri impossible entre proposar-se com un govern obert a la diversitat de la societat de les Balears i tirar endavant el dia a dia de bracet de l'extrema dreta, que basa totes les seves polítiques (en direm així) en un odi visceral contra els ciutadans d'aquestes illes i en l'ànsia depredadora de doblers i recursos. De tota manera, s'ha de dir que els mateixos dirigents del Partit Popular s'esforcen a demostrar que poden enfonsar-se tots sols sense l'ajut dels neofranquistes: la darrera brometa del president del Consell de Mallorca sobre orgasmes femenins s'endú el premi Caspa de la setmana i entra de ple dins la categoria de persones que ocupen espai públic, però que no poden anar a redol.
La Diada per la Llengua d'enguany a Santa Maria, impulsada per l'Obra Cultural Balear i els Joves per la Llengua, demostra que, a pesar de tots els esforços per fer-ho impossible, la ciutadania de Mallorca, la societat civil d'aquesta illa, és ben viva i té un relleu generacional poderós, nombrós, audaç i intel·ligent. No posaran fi a la llengua pròpia de les Balears per molt que s'ho proposin, i aquells que desitgen amb fervor la mort del català han d'assumir una mala notícia, i és que el temps també els va a la contra: moriran ells molt abans que el català, de fet hi haurà algun mil·lenni de decalatge. Hi ha poques coses més estúpides que viure contra un idioma, i si a més és contra la llengua del propi país, l'estupidesa es torna doble.
Això no impedeix que les Diades per la Llengua, per exitoses i lluïdes que siguin, no deixen de ser una maniobra de resistència, que per si mateixes evidencien una situació anòmala i indesitjable en contra de la llengua i la cultura de les Balears. I que, a més, continuaran sent necessàries fins molt més enllà del que duri un govern o un altre. Els governants són conjunturals, però la situació diglòssica i minoritzada del català és estructural, i cal un esforç institucional, però també i potser sobretot, social enorme per revertir-la. El català no ha de ser només la llengua protagonista dels actes de voluntarisme, sinó també la llengua central, la llengua de trobada dels que vivim i dels que venen a viure a Mallorca. El camí per aconseguir-ho és llarg, però no impossible de recórrer.
Una bona manera de fer-ho és tenint les antenes de la cultura sempre sintonitzades amb la resta dels Països Catalans i amb les llengües i cultures del nostre entorn i del món. El primer festival literari La Coma, promogut per la Fundació Mallorca Literària, amb mirada internacional i autors convidats de primera línia tant de la cultura catalana com de la basca, la gallega, l'espanyola, la italiana i l'anglosaxona és una excel·lent manera d'apuntalar la cultura catalana de Mallorca com un focus que convoca, atreu, conviu i dialoga amb la cultura del seu temps. Els nostres polítics segurament dirien que és un festival que “posa Mallorca en el mapa”, i per una vegada no és per vendre-la als especuladors, sinó per dignificar-la. Parlant de dignitat: per mantenir-la, els antics samurais japonesos es feien el seppuku, la cerimònia de suïcidar-se obrint-se ells mateixos el ventre amb l'espasa. Els mallorquins, per mantenir la nostra dignitat, hem de deixar urgentment de fer-nos el seppuku i no permetre que ens governin aquells que ens hi empenyen.
