Ni un dia més de desprotecció

L’any 1981, Catalunya va ser la primera comunitat autònoma de l’estat espanyol a assumir les competències en matèria de protecció i tutela de menors. En aquell moment, els tribunals tutelars de menors eren competents tant en matèria de protecció com en el que aleshores s’anomenava “reforma”. Aquesta facultat no només feia referència a conductes delictives, sinó també a situacions en què es considerava que infants o joves tenien una conducta llicenciosa, estaven prostituïts o eren “vagos y vagabundos”, i també s’hi intervenia. L’edat coberta era de 0 a 16 anys.

Molt aviat es van plantejar dues línies clarament diferenciades: per als penalistes, la principal preocupació era assegurar un sistema amb garanties durant tot el procés, evitant sempre que fos possible les mesures d’internament. Per a aquells que es preocupaven pel sistema de protecció, la prioritat era millorar les condicions dels centres i adequar-los a les necessitats dels infants. Aquestes dues tendències convivien dins el departament de Justícia en dos serveis diferenciats: un anomenat Servei de Defensa Jurídica del Menor, del qual jo era responsable, i un altre anomenat Servei de Centres.

Amb el pas del temps, les diferències es van accentuar encara més, fins que l’any 1988 les competències en matèria de protecció van passar a dependre del departament de Benestar Social, i es va produir una separació clara. El primer àmbit es va transformar en el que més endavant seria la direcció general de Justícia Juvenil, i el segon, en la DGAIA.

Aquest procés va culminar amb l’aprovació de la llei de responsabilitat penal del menor 5/2000, l’única llei penal de tot l’Estat que es podia qualificar de sancionadora-educativa. En l’àmbit de la protecció, amb l’aplicació de la llei 1/1996 de protecció jurídica del menor, es va desjudicialitzar el sistema, i les competències per decretar inicialment la situació de desemparament van passar a mans de l’administració, sense control judicial.

L’evolució d’aquests dos sistemes, després de gairebé quaranta anys de funcionament, ha donat lloc, d’una banda, a un sistema de justícia juvenil relativament estable, malgrat els canvis en el perfil de la població jove, però amb una clara contenció de les mesures d’internament –que en cap cas han superat el 10%.

De l’altra, tenim un sistema de protecció de la infància i l’adolescència poc garantista, ja que és l’administració qui decideix i executa les mesures, especialment la del desemparament, que implica la separació dels infants de les seves famílies.

Aquest sistema s’ha vist desbordat en els darrers anys pel gran volum de menors migrats sols acollits, amb un increment molt notable de la mesura d’acolliment residencial. Així, hem passat de tenir 2.749 infants en acolliment residencial l’any 2010, a 5.271 el febrer del 2025. En aquest sentit, l’any 2024 el 58,4% dels infants i adolescents sota mesura protectora es trobaven en acolliment residencial, i només un 10,4% ho estaven en acolliment en família aliena.

Malauradament, els casos complexos –i enormement dolorosos–, quan es produeixen, fan saltar totes les alarmes. En aquest sentit, la situació viscuda per una nena de 12 anys que residia en un centre de protecció, i la posterior desprotecció durant els dos anys que, pel que sembla, van continuar tenint lloc aquests fets, ha estat el crit d’alerta d’un sistema que fa temps que necessita una revisió profunda.

Els infants tenen dret a créixer amb la seva família o, quan això no és possible, en una família. Sovint, factors com la pobresa, les addiccions o els problemes de salut mental, entre d’altres, fan que els pares no puguin exercir la parentalitat de la millor manera. Però, probablement, amb ajudes adequades a aquestes famílies en situació de risc es podria evitar –almenys en una bona part dels casos– la separació dels infants del seu entorn familiar. L’alternativa, especialment en el cas dels infants molt petits, de créixer en un centre, és del tot desaconsellable. Però també ho és per als adolescents, sobrerepresentats en els centres, i encara més per a les noies, per a qui sovint aquest no és ni de bon tros el recurs més adient.

Una situació d’emergència pot ser comprensible i acceptable durant un temps limitat, però, malauradament, la lentitud de l’administració també es fa present en aquests casos, i els infants veuen passar els anys i creixen en centres sense una solució clara ni estable.

D'un informe que vam presentar des de la institució del Síndic el novembre del 2023 se n'extreia que aproximadament la meitat dels infants que avui es troben acollits en un centre residencial podrien beneficiar-se d’un altre tipus de recurs.

Tanmateix, temo molt que aquests dies el debat se centrarà en una cosa semblant al que va passar fa vint anys. Potser portarà alguna millora en l’atenció i la cura als centres, però no estic segura que es qüestioni i revisi profundament el sistema.

Si depengués de mi, no dubtaria a afrontar aquests canvis amb la màxima valentia, perquè, tot i ser conscient de les dificultats, fa massa temps que esperem un canvi que no arriba. 

Crec que no podem continuar ni un dia més amb un sistema que no només no ofereix garanties, sinó que tenint com a objectiu la protecció dels infants desprotegits, genera desprotecció. Això sí, encara ens atrevim a dir que ho fem “pel bé superior de l’infant”...

Per això creiem que és urgent un procés de revisió profunda de les condicions estructurals que han fet possible aquest cas, però també de moltes altres situacions que viuen cada dia els infants en el sistema de protecció. Aquesta és i ha estat la nostra posició com a institució de defensa de drets.