El dia de Corpus

Dijous vinent és Corpus, un dels tres dijous que relucen más que el sol, com diuen els castellans. Dels tres dijous, ja cap no és festa. Dijous Sant s’ha convertit en cues de cotxes i carreteres plenes per la sortida de Setmana Santa, que s’ha reduït a tres dies, o quatre, segons els llocs. Dijous Sant que és la festa del Sant Sopar, de la institució de l’Eucaristia, del tros de pa sucat en la salseta del xaiet i que assenyala el traïdor, etc., Dijous Sant ha deixat de ser festa precisament perquè és dijous. I Corpus, que es va instituir perquè la meravella incomprensible de l’Eucaristia, de la Transubstanciació increïble, quedava ofuscada per l’oració a l’hort, pel prendiment de Jesús, pel petó de Judes i l’orella tallada, és a dir, per la Passió sencera. L’alegria del Sant Sopar quedava sense una festa digna i específica que la celebrés dignament. I el tercer dijous, l’Ascensió, mai no havia tingut gaire predicament com a festa popular, perquè ¿qui celebra un adeu, encara que sigui amb la promesa d’un retorn? En resum, cap dels tres dijous no se celebra enlloc, excepte potser el Corpus, que a Berga han convertit en foc i fum i monstres que ballen, entre foc i petards.  

La festa de Corpus es va instituir per celebrar amb solemnitat un do tan preuat com el de l’Eucaristia. I com que era una festa nova, es van trobar que no tenien els textos necessaris per a la litúrgia. El papa els va encarregar a les dues llumeneres catòliques del moment: sant Tomàs i sant Bonaventura. Conta la llegenda que a mesura que sant Tomàs anava llegint els seus textos davant del papa, sant Bonaventura anava esquinçant els que ell havia escrit. No ho sé. Podria molt ben ser. El cas és que encara es canta el preciós Pange lingua del dominic d’Aquino. 

Com sol passar, les festes teològiques aviat pacten amb els costums populars i així es van contaminant amb tradicions destinades a celebrar altres coses. El fet que l’Església catòlica decidís fer una processó per mostrar l’Eucaristia va fer precedir la custòdia de tot el bestiari habitual d’altres gresques urbanes. A Girona, per exemple, que és el meu poble i que, per tant, ho recordo bé, per la processó de Corpus d’aquells temps sortien els nans i els gegants i l’àliga municipal. I es cobria el terra dels carrers amb alfombres (quan jo era petit en dèiem alfombres) de flors. Es penjaven domassos als balcons (en aquells temps en dèiem colgadures i hi proliferaven les banderes espanyoles). I per acabar-ho de complicar, la gent tirava serpentines i paperets, com en una revetlla qualsevol. També, quan passava el tàlem, que era de propietat municipal, la gent tirava pètals de flors i ginesta. De fet, la ginesta era la flor del Corpus. Era or perfumat i cobria l’asfalt o les llambordes i queia del cel en una pluja inoblidable. La processó de Corpus de Girona era exclusivament masculina. Les dones eren les encarregades de tirar les flors al pas de la custòdia, des dels balcons i les finestres o a peu de carrer.

A Girona no fèiem ballar l’ou ni teníem monstres com patums, ni mulasses ni guites. Érem força més seriosos, potser una mica massa. Desfilaven els soldats, al final de tot el seguici, i amb les seves botes lluents, acabades de cirar, trepitjaven els clavells i la ginesta de les alfombres. Es produïa una olor especial, vegetal i ja una mica pútrida, que es barrejava amb la de la femta calenta dels cavalls, que, pobres, innocents d’allò que els humans celebràvem, la deixaven anar on fos i en el moment que fos. Tot això se’m barreja a la memòria amb el so imponent de les campanes, amb els acords de l’orgue de la catedral, amb l’olor apegalosa i narcòtica dels til·lers florits de la rambla. Els adults portaven atxes i els nens portàvem ciris i la cera ens degotava sobre les sabates. Cantàvem Lauda Sion Salvatorem i també, eren temps franquistes, Cantemos al amor de los amores. I quan passàvem per davant de la Pia Almoina, que llavors era el col·legi de les escolàpies, les nenes s’abocaven a les finestres gòtiques i als nens ens envaïa una frisança especial. Corpus era el pròleg de l’estiu, de la carn nua, del mar i de la sal a la pell.

Ara què se n’ha fet de tot allò? S’ha perdut com tantes altres coses i la gent corre a les platges, s’hi apilona, es banya en aigües no massa netes, agafa els seus barcos i envaeix les cales que abans eren secretes, buides i silencioses. Gira il mondo, gira, i ho fa d’una manera incansable, ple de desgràcies, de guerres, de fam, de ruïnes i de morts.