El deure de conèixer el català i el dret de viure-hi

Les denúncies i queixes de ciutadans que han sentit vulnerats els seus drets lingüístics com a catalanoparlants i –cal reconèixer-ho– la força exercida per la formació MÉS han fet que la tebiesa que havia demostrat el PSIB, sobretot en l’àmbit sanitari, s’hagi transformat en una reacció contundent, si més no aparentment. Amb aquest moviment ràpid, els socialistes han volgut evitar que se’ls pugui situar en matèria lingüística més al costat de l’oposició popular que no dels seus socis ecosobiranistes. Saben que sovint les xarxes socials no entenen de matisos i, en qüestió de drets, de drets lingüístics, o es defensen o es vulneren. Com en qualsevol fet discriminatori, no hi ha lloc per als termes mitjans.

No n’hi ha d’haver, de lloc per als posicionaments de perfil. L’Estatut de les Illes Balears ho deixa ben clar: el català és una de les dues llengües oficials d’aquesta comunitat, tan oficial com el castellà, i a més n’és la llengua pròpia. Tots els ciutadans de les Illes, tots, siguin catalanoparlants o no, tenen el dret de viure en català. I totes les persones que fan feina a les administracions públiques de les Balears tenen el deure de conèixer el català per poder atendre els ciutadans en aquesta llengua si així ho desitgen. Aquest marc de drets i deures, que mai no es qüestiona en el cas de l’altra llengua oficial, la castellana, no és només permanentment qüestionat en el cas del català, sinó que és freqüentment vulnerat. S’ha de dir que en el cas dels treballadors públics és vulnerat amb el vistiplau de la mateixa administració que ha de vetlar pels nostres drets. Si aquests dies passats la crisi ha vingut sobretot per les infraccions en l’àmbit de la salut, hem de ser molt conscients que l’administració té molts altres àmbits que menystenen tant o més el català. Pensem en la policia i altres forces de seguretat, o pensem en la justícia. Encara que ens pugui fer vessa, els ciutadans no ens hem de cansar de denunciar totes les agressions lingüístiques que patim, perquè és agressió que no respectin els teus drets.

La part més positiva de la crisi que s’ha desfermat els darrers dies és la constatació dels beneficis de tenir l’Oficina de Drets Lingüístics. La seva posada en marxa es va endarrerir fins que, amb més escepticisme que no altra cosa, es va obrir el mes de desembre del 2020. No ha fet un any i, encara que no té potestat sancionadora, està demostrant la importància de ser una entitat que rep les denúncies, les tramita a qui correspongui i, sobretot, se’n fa ressò. I això contribueix a crear consciència dels drets lingüístics, que sovint és el que manca.