Entre el desaprofitament i l'explotació

Des que la pandèmia ens va deixar sortir de casa, l’excursionisme va agafar una embranzida gairebé mai vista, tampoc gaire esperada en l’era de les pràctiques virtuals de qualsevol mena –lluitar, discutir, jugar, lligar, exhibir-se, etc. Aquesta fuita cap a la natura ha coincidit, aquí a Mallorca, amb el desè aniversari de la declaració de la Unesco de la serra de Tramuntana com a Patrimoni de la Humanitat. Durant un any, s’hi faran activitats, rutes, centre d’interpretació a Raixa, exposicions i difusió, difusió i difusió. Ara perquè ve la calor, però no cal recordar els embossos i els talls del pas que han hagut de fer alguns pobles de la Tramuntana per aturar tant de ciutadà desfermat. També és cert que la Serra va ser declarada patrimoni mundial quan ja tenia pressió, i el que crida l’atenció és que, passats aquests deu anys, no s’ha fet cap pla de gestió ni de sostenibilitat, que seria una manera de regular l’afluència massiva –ja sigui de domingueros, de bojos per dos floquets de neu, com de moters– cada vegada que n’hi ha. Segurament seria la manera que projectes urbanístics aberrants com el que es vol fer a Estellencs ja no arribassin ni a posar-se damunt la taula. Perquè, és clar, aquí es poden celebrar els 10 anys de la Tramuntana com a Patrimoni de la Humanitat, mentre es projecta destrossar un dels seus pobles. Vaja, que aquestes coses aquí mai no han estat incompatibles.

Canviem de patrimoni, tot i que també de la Humanitat. La setmana passada, amb motiu del Dia Mundial dels Museus, l’Arqueològic d’Eivissa i Formentera (MAEF) va duplicar el recorregut musealitzat al Puig des Molins. El MAEF fa una feinada, i una bona feina, però només pot tenir oberta la necròpoli del Puig des Molins perquè l’Ajuntament de Vila fa anys que posa pals a les rodes de la reobertura de la seu de Dalt Vila. El MAEF fa una dècada que està tancat, amb 4 milions d’euros del Ministeri perquè torni a fer la funció per a la qual se’l va crear. Dalt Vila i el Puig des Molins són Patrimoni de la Humanitat, ho varen ser abans que la Tramuntana, però pel que fa a Dalt Vila, la declaració ha estat desaprofitada, més aviat hauríem de dir que menystinguda, i el seu potencial patrimonial, humil, ple d’encant, està força abandonat, abans i ara, amb la pandèmia actual.

Tornem a botar d’illa i, entre el desaprofitament del patrimoni urbanístic i històric de Dalt Vila i l’explotació popular del patrimoni natural –igualment històric– de la Tramuntana, l’equilibri potser el trobam a Menorca. Quan la declaració de la Menorca talaiòtica com a Patrimoni de la Humanitat és prop d’aconseguir-se, Menorca potser serà l’única illa que estarà preparada per treure profit al nomenament. Serà així perquè hi ha una xarxa de jaciments ben traçada i ben treballada; hi ha el Museu de Menorca, que fa dècades que fa feina de fons, i hi ha una cultura bastant ben entesa. Això fa que, si un dia arriba la qualificació de patrimoni universal, estiguin preparats per aplicar el seny i el coneixement, dos valors que sovint són mancances.