De l’article del geògraf Lluís Solé Sabarís (Gavà, 1908 - Capellades, 1985) a l’Avui (29-XI-1977). El seu col·lega Pierre Deffontaines (Llemotges, 1894 - París, 1978) va emprar per primer cop la denominació Mediterrani Català per referir-se als Països Catalans. El seu llibreLa Méditerranée Catalane (PUF, París, 1975) és una síntesi excel·lent de la geografia humana de la catalanitat.
Aquest 1977 fa uns trenta-vuit anys que, arran de l’enfonsada de França durant la guerra mundial, arribava a Barcelona el professor Pierre Deffontaines, un geògraf quasi desconegut aquí, designat pel govern del seu país per dirigir l’Institut Francès. Eren moments difícils per a tots. Calia molt de seny i diplomàcia per a moure’s en un país amb campanyes orquestrades contra les democràcies bel·ligerants. Recordo que una de les primeres visites de cortesia fetes pel nou vingut fou al rector de la Universitat, que aleshores deuria ésser el professor de dret Gómez del Campillo, el qual es negà a rebre’l; Deffontaines en sortí amb les llàgrimes als ulls. No crec que aquesta fos l’única mostra d’hostilitat que deuria rebre, sobretot quan poc temps després es passà a la resistència i fou destituït del seu càrrec. […] Finida la guerra i restituït en el càrrec, Deffontaines emprengué la seva tasca a Barcelona, que durà més de vint anys. Si em refereixo a aquests temps és per a destacar el contrast entre l’ambient oficial i hostil que trobà aquell professor acabat d’arribar i desconegut i el que se li mostrà al cap de vint anys en l’homenatge que se li tributà i que va agrupar el bo i millor de la intel·lectualitat catalana. […] Per a un geògraf no és difícil esdevenir amant del seu territori de treball. Deffontaines començà a recórrer les terres catalanes amb la motxilla a l’esquena, descobrint amb mirada sagaç els trets més característics de les comarques i dialogant amb homes de la terra. […] Sabé comprendre tot seguit que aquells que havien restat al seu costat en els moments més difícils eren els autèntics representants del país, els quals s’aplegaren al voltant de l’Institut, on trobaren un refugi que els protegia de la clandestinitat i allí formaren cercles d’artistes, de geògrafs, literats, juristes, etc. Fou un fogar de cultura catalana. […] Aquesta compenetració no fou tan sols amb la minoria intel·lectual, sinó àdhuc amb el més humils pagesos que encara el recorden amb afecte. En aquest procés d’integració no es pot oblidar el paper representat per madame Deffontaines al front d’Auxilia, obra de generositat envers els minusvàlids. El matrimoni Deffontaines, tot i la jubilació, està arrelat a Barcelona, on passa temporades que alterna amb les que passa a Deià, o a França amb els fills. Continua treballant i ara ens ha sorprès amb el llibreGeografia dels Països Catalans editat per la Societat Catalana de Geografia. Aquesta obra de Deffontaines és una primera visió de conjunt des del Rosselló fins a l’horta d’Oriola, des del Pirineu a les Illes, terres que envolten el que ell en diu encertadament el Mediterrani Català, i que els mapes antics anomenaven mar Baleàric. Ningú no ho havia intentat fins ara i per això cal donar-li aquest valor. No endebades l’Institut d’Estudis Catalans havia atorgat a Deffontaines un dels primers premis Catalònia, concedit a l’estranger que més hagi contribuït a la ciència catalana.
