En defensa del fervor

Com que aquesta setmana se celebrava el Dia Mundial de la Poesia, van ressorgir els estira-i-arronses habituals entre el poetàrum i els antipoetes. Quan passa això, sempre em recordo dels esquetxos que, dins els còmics d'Astèrix i Obèlix, mostraven un poeta (que, de fet, també era músic) rebent tots els cops i insults, tant dels camarades gals com dels enemics romans ―el bard retratat com un inútil i un pesat, vaja. De seguida em revé l'altra escena que, per mi, quan era xica (encara que me n'hagi adonat de més gran) em va encendre una llumeta: a l'Espartaco de Stanley Kubrick, no solament hi apareix un poeta, sinó que el seu paper pren una certa importància. "Tu no lluitaràs, tu recitaràs versos", li encarrega el protagonista mític. El bard fa riure, fa màgia i entreté amb visions de la bellesa, sí; però, tal com ho digué el poeta polonès Adam Zagajewski, és un ésser amb dues ales: s'escolta el propi esperit i el relat exterior de la història; els qüestiona en veu alta, rebutjant la mentida; i la seva visió del món com a observador atent fa que les ànimes i els cervells no s'adormin, enmig del desconcert o l'avorriment de ser-hi. Lluita per la veritat, a la seva manera.

Zagajewski se'n va anar d'aquest present enrarit i deshumanitzat el mateix 21 de març, equinocci vernal, i, perquè no en marxés del tot, vam ser molts els qui rellegírem i compartírem versos seus. A mi em va agafar per recuperar el seu assaig En defensa del fervor (Acantilado: 2005), potser per l'esverament de la sang a la primavera i per l'exasperació davant la contradicció constant: es publica massa, sí; es fa massa comèdia, també; però "només m'empipa la poesia petita i pusil·lànime que s'escolta servilment el que li xiuxiueja l'esperit de l'època, el (poeta) buròcrata desidiós que aleteja a ran de terra embolcallat en un núvol brut d'il·lusions", escriu Zagajewski.

El poeta que volem és el que s'enlaira, malgrat la sospita que, probablement, es fotrà de lloros. Biel Mesquida n'és un exemple paradigmàtic: l'enviaríem al front, en cas de guerra, no pas per disparar, sinó perquè els exèrcits no morissin de dolor i pena. Ara ens torna a cridar l'atenció amb Carpe Momentum, publicat a la col·lecció Jardins de Samarcanda, de Cafè Central: "Perdurar, vaig dir en veu baixa dins de l'escandalera, el caos i la barbàrie d'aquesta època que sembla que no tengui necessitat de poetes".

Alhora, Max publica un recull vivificant de les seves intervencions al suplement cultural 'Babèlia', d'El País: poesia en vinyetes. En aquest Saboteando a Shakespeare (Salamandra Graphic), ens recorda la importància de riure's d'una altra paraulota que, entre tots, ens passem la vida potinejant ―la cultura―, perquè "és de les poques coses que hi ha en aquest món absolutament estimables".

I, seguint la corda, Jaume C. Pons Alorda publica el poemari imperatiu Riu, bèstia a la col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor. Alorda ens demana, perseverant en la seva eufòria descomunal, que "No entrem dins el foc-/ per immolar-nos, sinó/ perquè les flames brillin/ una mica més".

Tal vegada no acabarem de decidir mai la resposta a la pregunta clau: si el fet d'escriure bé justifica allò que s'ha dit. Zagajewski afirmava que "l'únic argument de pes en contra de la poesia seria l'acusació de no buscar la veritat sobre l'home i el món, sinó limitar-se a recol·lectar preciositats (...) per les platges". I és ver que, massa sovint, es podria acusar els poetes de covards; però no ho són tots. L'editor del nou llibre de Mesquida, i poeta també imprescindible en la lluita, Antoni Clapés (que Labreu Edicions ha antologat recentment a Clars, aquest matí, són els teus records) assenyala el perquè d'escriure versos, d'una manera ben entenedora: "Poema — pensament en dubte/ que cerca mots on habitar".

Laia Malo és poeta, traductora i músic